|
EL DARRER CAP DE SETMANA VA SER… El
darrer cap de setmana va ser... En fi, no tinc paraules per di com va
ser, tot i que ho intentaré. Tot va
començar així: Ja era
divendres! Eren les cinc en punt de la tarda i estava sortint del col·legi.
Era l’hora i el dia més esperat de tota la setmana. A per
cert, em dic Carla i tinc disset anys, -que amb l’emoció de voler-vos
explicar el que va passar,m’oblidava de presentar-me-. Jo com
cada divendres, un cop he sortit de classe, me’n vaig a deixar la
motxilla a casa, per després sortir amb les amigues. Normalment solem
fer unes voltes pel barri, -tot i tenint-lo més que vist-. La veritat
és que el que fem no és gaire divertit, però a mi m’agrada, perquè
parlem de les nostres coses i en
riem molt les unes amb les altres. Jo ja
tenia ganes de que arribés el cap de setmana, tot i que no sabia per
quin motiu, ja que cada cap de setmana és igual que l’anterior,-bé
potser canvia el dinar, però res més-; no, home no, és broma però,
el que sí es veritat és que no hi ha massa variació en la meva vida,
és una mica monòtona. Els
dissabtes normalment no surto amb les amigues, és el dia que aprofitem
per fer els deures o anar a fer una passejada amb la família, mentre
que els diumenges sortim a donar una volta per Barcelona, o amb la
setmanada anem algun lloc a berenar. Jo,
per si no ho sabíeu, tinc un xicot que es diu Cristian, té dinou anys
i és de Cantàbria, d’on solem passar les vacances. Fa un any que
sortim i malgrat la distància sembla que u portem bastant bé. Us
preguntareu, i això a què ve ara? Doncs bé, si us espereu una mica us
ho explicaré tot. El cap
de setmana passat, va ser una mica estrany al principi. Normalment, com
ja us he dit abans, els dissabtes no solem quedar, però aquell va ser
una excepció. Les meves amigues em van posar una excusa molt beneita
del perquè havíem de quedar el dissabte en coptes del diumenge, com ho
solíem fent sempre. Jo, veient-ho una mica estrany, no li vaig donar
massa importància. Vam
quedar dissabte, però l’ambient era una mica diferent del de sempre.
Veureu: les meves amigues no paraven de preguntar-me què faria si per
casualitat de la vida vingués en Cristian, o si tenia alguna cosa a fer
demà al matí, en fi, preguntes que no m’esperava que em formulessin,
ja que normalment d’aquest tema en parlem degut a que a mi no
m’agrada, perquè em començo a “menjar el cap”. Però aquell
dissabte es suposa que estava permès. Quan
es van acomiadar, van començar a dir: demà si que t’avorriràs sense
nosaltres, dient-ho en un to irònic i fent rialletes. Jo no entenia res
de res,-havien estat elles les que no volien quedar demà-, així que no
li vaig donar massa voltes. Al dia
següent, diumenge a les deu i mitja del matí, van trucar al timbre de
casa meva, no m’imaginava qui podia ser a aquelles hores: mon pare
estava treballant i ma mare i era a casa i no esperàvem visita. Em vaig
posar a “l’interfono” i vaig escoltar la veu d’un noi, que em va
dir:- pots baixar un momentet siusplau? Aquella veu em sonava d’alguna
cosa, però, no hi queia. Vaig dir-li a ma mare que baixava un moment.
Quan el vaig veure assegut al portal no sabia què fer!, si obrir la
porta i saltar-li a sobre o anar a casa a canviar-me de roba –anava
amb uns pantalons normals i la samarreta del pijama, tot i que era molt
maca, tot sigui dit-. |