|
LA RELIGIÓ |
|
|
La
religió pròpia dels antics romans en els seus orígens i en el
desenvolupament posterior, mostra com a trets bàsics el sincretisme, que
tendeix a unificar a déus i creences de procedència diversa, i el
manteniment constant de la dualitat de ritus populars, essencialment de
procedència agrària, i oficials. A l'època més primitiva, els romans
vivien entre els déus; consideraven la totalitat del món com a diví.
Per manca d'un pensament especulatiu, polític o legal. El poble romà,
mesclant tota mena de tradicions autòctones amb els préstecs de les dels
pobles veïns, divinitza totes les forces i els elements que l'envolten,
tant els de la natura com els de la vida familiar. Algunes d'aquestes
forces divinitzades es destaquen gradualment i esdevenen veritables déus.
Però la divinitat romana apareix sempre modesta, familiar, consagrada a
les funcions protectores i es porta a terme amb sacrificis i libacions
simples, justa i raonable, exigeix el que li és degut, però desconeix el
caprici. Cada home ha de pagar-li el seu tribut i això és el fonament
d'una pietas manifestada privadament i públicament per mitjà de cultes i
festes ben diverses i sovintejades. Els déus de l'època primitiva no
demanen altra cosa, no cal conèixer-los ni estimar-los, no exigeixen cap
sentiment, només la regularitat en els ritus que els són deguts. |
|
|
Encara
que d’altra banda, no regnen només a Roma: se'ls ajunten altres déus
d'origen divers, com Saturn, la Terra Mare o els dels etruscs, sorgits
d'una fusió entre divinitats indígenes i numina d'una civilització més
desenvolupada, déus en forma antropomòrfica emparentats entre ells en
grups o tríades que tenen a llur servei una teologia, una cosmologia i
una organització social ben definides. Posteriorment, als déus etruscs,
s'hi afegeixen els de la Magna Grècia i de Sicília, que omplen de nou
contingut les divinitats indígenes: al costat d'Apol·lo , i també
algunes formes de culte orientals. La religió romana es mostra, al llarg
de la seva història, acollidora amb els déus de procedència estrangera,
però sempre sota el control dels pontífexs que determinen l'emplaçament
de llurs santuaris, fixen el caràcter de llur culte i els acomoden a la
tradició nacional. August, veié en la religió un dels elements
essencials de la vida romana i, revestit de la dignitat de summe
pontífex, en restaurà la pràctica oficial en un intent d'alliberar-la
de la superstició que l'envoltava. No abandonà, però, els cultes
populars d'origen antic i àdhuc procurà d'incorporar-los harmònicament
dins el sistema de creences oficial, fixant-ne la natura dels ritus. D'una
manera paradoxal, substituí las pietas per una religió eminentment
política entre el poble, el qual, deliberadament, excloïa de la vida
política. Després d'ell, a mesura que progressà l'esperit romà, el
pensament religiós s'afeblí i esdevingué buit de contingut. Les formes
divines subsistiren a l'interior dels temples amb el sosteniment, de la
ciutat, símbol més polític que no pas religiós que es dreçava
paral·lel i oposat a la nova religió dels cristians. |
|
