|
|
La conquesta de les Gàlies per obra de César, entre el 58 i el 51 a. de C. és una de les guerres més apassionants i modèliques de l'Antiguitat i, com assenyala Clemente, la manifestació més madura de l'imperialisme romà. Les fins i l'estratègia de les diverses campanyes, lliurades al llarg de vuit anys, ens són conegudes a través del propi César en els seus "Comentaris sobre la Guerra de les Gàlies i per la "Vida de César" de Plutarc, així com Suetonio, Dión Casio i la correspondència i alguns discursos de Ciceró. En totes elles es reflecteix el coneixement de César sobre el territori i els costums dels pobles als quals combatia, així com l'habilitat en el desenvolupament de les operacions. Per altra banda, César no emmascarava els seus objectius, ni buscava subterfugis ideològics. César considera la necessitat de dominar i organitzar un territori i exposa els avantatges d'aquest control amb tal claredat que ni els seus enemics en el Senat podien refutar-les encara que, sens dubte, ho desitgessin. La conquesta suposa l'annexió de tots els pobles situats entorn del territori provincial de la Gàl·lia Narbonense fins a arribar a les seves fronteres naturals situant aquesta, cap a l'Est, en el Rin. César, evidentment, no perseguia una glòria transitòria. |
| De les seves campanyes es desprèn el desig d'una pervivència i uns resultats duradors. Això explica les seves incursions a Britània i en la riba oposada del Rin, necessàries per a reafirmar el domini romà, assegurant les fronteres i acoquinant a aquells pobles que poguessin entrar en l'esfera dels interessos de Roma sobre les tribales germans, Ariovisto, els santons els hauria acollit. L'itinerari dels alóbroges, territori romà, per ser un trajecte menys dificultós, però César els va negar el permís per a evitar la invasió de la província romana per 400.000 eduos. Aquests mantenien, des de finals del segle anterior, estretes relacions d'amistat amb Roma i eren considerats germans del poble romà. Des d'aquesta campanya, César es presenta com un àrbitre inevitable en els assumptes concernents als gals. Són varis d'aquests pobles qui li insten a intervenir (tot i que tal intervenció coincidís amb els interessos de César) contra el sueu Ariovisto, que suposava una constant amenaça per als pobles situats en la marge esquerra del Rin. Les tropes de César, a les ordres de Lavieno, van derrotar a Ariovisto prop de l'actual Besançon i li van obligar a travessar de tornada el Rin. César, a resultes d'aquesta victòria, va passar a ser el protector i patró dels pobles de la Gàl·lia Central. A l'any següent, en el 57 a. de C., va dirigir les seves forces contra els gals belgues i va obligar a sotmetre's a gairebé tota la regió. En el 56 a. de C., amb una flota, va atacar als vénets instal·lats en l'actual Bretanya i Normandía, que prèviament s'havien aixecat contra ell. La majoria van ser venuts com esclaus. Durant aquesta primera etapa havia sotmès a nombrosos pobles gals i controlat a uns altres a través de les aliances establertes amb les tribus més importants. En l'any 55 es va produir una nova invasió germànica a través del Rin. Després d'exterminar a l'exèrcit germànic es va dirigir a la illa de Gran Bretanya, que entra per primera vegada en el panorama de la història romana. Principalment, pretenia tallar amb aquesta incursió qualsevol ajuda que aquests pensessin oferir a les tribus gal·les. La seva intenció era aïllar a les tribus gal·les en el seu propi territori. En el 54 a. de C. (després de veure renovat el seu nomenament per cinc anys més) van començar a produir-se revoltes en distints punts de les cohortes romanes al comandament dels llegats Sabino i Cota. En el 53 a. de C. es va fer necessària altra demostració de força en el Rin i després, en el 52, les tribus de la Gàl·lia Central, en un intent desesperat de defensar la seva independència enfront de la poc gratificant protecció de César, es van sumar sota el comandament de Vercingétorix. Els propis eduos, davant la pressió d'aquests i tal vegada minvada la confiança en César després de les dificultats de l'any anterior, es van incorporar a la lluita. César, que estava en la Gàl·lia Cisalpina, va tornar amb gran celeritat per a incorporar-se al seu exèrcit. Després de durs combats i no poques situacions de perill, els rebels van ser derrotats, primer en Avaricum i, definitivament, en Alesia, on va ser capturat Vercingétorix. Després de la batalla de Alesia va començar l'organització de tota la Gàl·lia. Els últims focus rebels, Uxellodunum, la Armórica... van ser pacificats Aquelles tribus difícils d'incloure en el nou model d’organització van ser massacrades, reduïdes a esclavitud o obligades a canviar d'emplaçament, segons els càlculs del general. Les altres van anar organitzades adequant-se al model preexistent entre els gals, els pobles dels quals tendien a constituir grups o unitats entorn de les tribus més importants. En aquest cas, les tribus que exercirien aquesta supremacia eren, òbviament, aquelles a les quals César considerava més segures, com els eduos, rems... César va poder tornar a l'any següent a Itàlia, mentre a Roma es mantenia una densa polèmica sobre els poders de César i sobre la possibilitat que aquest es presentés al consulat per al 49. La conquesta de les Gàlies. havia garantit la posició política del gran general republicà, a més d'una solvència econòmica que li va permetre remunerar al seu exèrcit de deu legions i la lleialtat incondicional d'aquests cap al seu general. | |
