| El cònsol era un magistrat de Roma.
Abolida la monarquia, les funcions del rei van ser ocupades per dos
magistrats anuals, anomenats Col·legues (Consules, literalment
els que salten junts) amb iguals plens poders cadascun. Tots els càrrecs
de la República (magistratures) eren exercits per funcionaris
(magistrats) i al escalafó superior es situaven els Cònsols.
La seva data d'entrada en funcions era variable, no sent habitual la
data d' 1 de març (inici de l'any a Roma), doncs en general al
concloure el seu mandat just a l'any del seu nomenament, les seves
funcions es prolongaven uns dies fins a la cerimònia de renúncia,
formal, oficial i solemne.
El cònsol, a l'acabar la seva funció, estava sotmès a la Llei.
Abans els reis disposaven del dret de fer cultivar les seves terres
mitjançant prestacions imposades als ciutadans, i els no ciutadans eren
de fet clients dels monarques però aquests dos drets van desaparèixer,
i ja no foren posseïts pels cònsols. En matèria judicial, en els
delictes que comportaven multes fortes o penes corporals, el rei havia
de jutjar a l'acusat, i decidia si tindria dret a apel·lació i a
l'indult. La Llei Valeria ( 509 aC = 245 de Roma) obligava als cònsols
a concedir l'apel•lació a tot condemnat amb penes corporals o amb la
pena capital, llevat que la sentència hagués estat dictada per
tribunals militars. Més tard (cap al 451 aC. = 303 de Roma) l'obligació
es va estendre a les multes fortes.
Els Cònsols eren Patricis. Si algun cònsol tenia la gosadia
d'enfrontar-se a la seva classe, els sacerdots (també Patricis) podien
crear-li moltes dificultats, a més que el seu magistratura podia ser
suspesa nomenant-se a un Dictador. D'altra banda, el seu curt període
de magistratura, al final de la qual tornava a ser un simple ciutadà
que havia d'obeir als nous magistrats, li impedien de fet qualsevol
decisió contrària a la seva classe. Però per més seguretat es va
establir el costum que les decisions de els Cònsols havien de ser
ratificades pel Senat, permetent a aquest controlar tots els tractats
polítics, l'administració, la divisió de terres públiques i en
general tots els actes que trascendían més d'un any; fins i tot el
Tresor Públic no pot ser tocat pel cònsol, o en el seu cas pel
Dictador, sense permís del Senat. L'administració del tresor de
l'Estat va ser confiada a dos funcionaris permanents (Questors),
nomenats pels cònsols però subjectes a les ordenis del Senat.
|