|
SI JO FOS MARINER Si
jo fos mariner... Fugiria
d’aquesta ciutat amb el primer vaixell,que al port trobés- vaig
pensar mentre devorava amb avidesa l’última torrada del plat . Era un
matí de primavera gris i boirós. A l’aire flotava l’habitual ferum
a peix, barrejat amb l’olor de mar que venia del port. Baixant per
l’estret carrer empedrat anava veient com, de mica en mica, la ciutat
s’anava despertant i la nit deixava pas a un fred matí primaveral.
Mentre passava caminant distretament per davant de la plaça del mercat,
vaig alçar els ulls i vaig trobar-me amb la Casa de la Vila, el vell
però imponent edifici del segle XIX, de pedra fosca i grans finestrals
i amb el seu gran rellotge que marcava tres quarts de set del matí. TRES QUARTS DE SET DEL MATÍ!. Tenia cinc minuts per
arribar. Si tornava a fer tard segur que em farien fora de la feina. Ràpidament,
vaig penjar-me la petita però atapeïda motxilla de pell desgastada
pels anys a l’esquena i vaig sortir disparat com un coet. Vaig
travessar la petita ciutat a grans gambades, les gotes de suor em
regalimaven per la cara. Finalment vaig creuar el gran portal de pedra
on en grans lletres gravades deia:DRASSANES , i en lletres
més petites i menys majestuoses anunciava: Entrada sols per a
treballadors. Vaig mirar el rellotge, eren les set menys deu del matí,
havia arribat just. Vaig córrer cap a la porta dels vestidors, i en
l’instant que l’anava a
obrir una veu aguda i afònica va ressonar per la sala: - Eh tu!!!!! – va cridar la veu estrident . Em vaig girar lentament. -
Eh
tu, vine!!!!! – va repetir la veu estrident. Al girar-me vaig trobar un home petit de cabells
negres i repentinats amb una clenxa al mig, i uns petits ulls de color
marró. Portava una jaqueta grisa amb uns pantalons negres espellifats i
sabates que feia anys que no es netejaven. L’home em va dedicar amb
una mirada malèvola des d’ aquells ulls pèrfids. -
On
es pensa que va?- va preguntar amb males maneres. -
Doncs,
jo anava a treballar. - vaig dir sense dubtar. -
Autorització.
– Va exigir amb aquella veu estrident. -
No
en tinc... Sóc un
treballador... No em cal. – Vaig dir. -
Tu
ets un treballador?... – La cara de gos ferotge va desaparèixer i
va donar lloc a una altre de desconcert. – -
...
arribes tard i com a càstig et toca netejar els urinaris. No em va donar ni temps de protestar, aquell home ja
era passadís avall caminant enèrgicament. Aquell dia no havia començat bé .
JOAN ORTEGA 3r ESO
|