| «Imperi Bizantí» és un terme modern que hagués resultat estrany
als seus contemporanis. El nom original de l'Imperi en grec era Romania
(Ρωμανία) o Basileía Romaíon
(Βασιλεία
Ρωμαίων), traducció directa del nom
en llatí de l'Imperi Romà, Imperium Romanorum. L'expressió «Imperi
Bizantí» (de Bizanci, antic nom de Constantinoble) és una creació de
l'historiador alemany Hieronymus Wolf, qui el 1557, un segle després de
la caiguda de Constantinoble, el va utilitzar a la seva obra Corpus
Historiae Byzantinae per designar aquest període de la història en
contraposició amb les cultures grega i romana de l'Antiguitat clàssica.
El terme no es va fer d'ús freqüent fins al segle XVII, quan va ser
popularitzat per autors francesos, com Montesquieu.
L'èxit del terme pot guardar certa relació amb l'històric rebuig d'occident a veure en l'Imperi Bizantí l'hereu legítim de Roma, almenys des que, el segle IX, Carlemany i els seus successors van esgrimir el document apòcrif conegut com Donació de Constantí per proclamar-se, amb la connivència del Papat, emperadors romans. Des d'aquesta època, el títol Imperator Romanorum (emperador dels romans) va quedar reservat als sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a occident Imperator Graecorum (emperador dels grecs), i els seus dominis, Imperium Graecorum, Graecia, Terra Graecorum o fins i tot Imperium Constantinopolitanus. La paraula «bizantí» va adquirir després un sentit pejoratiu, com a sinònim de decadent, a causa de l'obra d'historiadors com Edward Gibbon, William Lecky o el propi Arnold J. Toynbee, que, comparant la civilització bizantina amb l'Antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi Bizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats dels regnes d'Europa occidental que van visitar l'imperi des de finals del segle XI.
|
