|
Les aviacions en 1939 |
| La Luftwaffe es componia en 1939 de quatre Flotes aèries (Aquest, Nord-oest, Oest i Sud-est). Cadascuna d'elles la componia un cert nombre de Cossos d'Exèrcit i Divisions de l'Aire (en els quals es trobaven agrupades les unitats en vol, encarregades de l'acció ofensiva) i comandaments regionals d'Aviació, encarregats de la defensa antiaèria, organització del personal i material auxiliar, instrucció de reclutes, serveis de proveïment, etc.. Una Divisió de l'Aire integrava diverses Esquadres (equivalents als Regiments terrestres), cadascuna d'elles composta per uns cent avions, dividits en Grups de 30 (corresponents als Batallons), i aquests, al seu torn, en Esquadrilles de nou aparells (anàlogues a les Companyies). Les unitats de vol ofensiu podien ser de reconeixement llunyà o pròxim (amb avions Dornier 17, Heinkel 70 o Henschel 126), de caça (Heinkel 112 o Messerschmitt 109) o de bombardeig. Aquestes podien operar contra objectius extensos (Dornier 17, Junkers 89 i Heinkel 111) o contra objectius reduïts, que utilitzaven avions especialitzats en bombardeig en picat (Junkers 87 i 88), cridats Stukas. A més, integraven la Luftwaffe unitats de transport aeri, de transmissions, d'artilleria antiaèria i de paracaidistas. Des de 1938, el Comandament Superior conjunt de les Forces Armades alemanyes (Wehrmacht) ho exercia personalment Hitler, assistit pel llavors coronel general Keitel, cap de l'Alt Estat Major (O. K. W.); a càrrec de l'Exèrcit de Terra estava el també coronel general Von Brauchitsch; la Marina de guerra estava regida pel gran almirall Raeder, i l'Exèrcit de l'Aire, pel mariscal Göring. L'Aviació francesa estava dividida en tres categories: terrestre, marítima i colonial, les tres dirigides des del Ministeri de l'Aire, però per al compliment de les seves respectives missions depenien també d'alguns ministeris específics. L'aviació terrestre s'organitzava en quatre regions aèries en la metròpoli i una en l'Àfrica septentrional. Un general d'Aviació manava cada regió aèria. La unitat bàsica era el Grup d'esquadrilles. Dos o tres de Grups formaven una Esquadra aèria, i aquestes s'agrupaven, al seu torn, en mitges Brigades i Brigades de l'Aire. L'aviació colonial s'organitzava en cinc comandaments aeris: Llevant, La Indoxina, Àfrica occidental, Madagascar i Somàlia, cadascun d'ells amb mitjans diferents. L'aviació marítima la formaven quatre regions amb capçaleres a Cherbourg, Brest, Berre-Saint Raphael i Tunis, si bé també havia destacamentos en les colònies. El Ministeri de Guerra tenia al seu càrrec la defensa antiaérea en les zones que depenien dels Exèrcits. En l'interior, aquesta corresponia al Ministeri de l'Aire, mentre que en els litorals la missió requeia en el Ministeri de Marina. A principis de 1939, les forces aèries de la metròpoli britànica (Royal Air Force) es trobaven integrades per 40 esquadrilles de caça, vuit de reconeixement, 57 de bombardeig, 12 de vigilància de costes i sis de hidroavions, amb un total de 1.751 aparells. La R. A. F. Era una organització independent dintre del conjunt de les forces armades britàniques. No obstant això, l'artilleria antiaèria depenia de l'Exèrcit de Terra, i existia també una aviació naval afecta a la Marina. L'Esquadrilla (Squadron) era la unitat bàsica d'ambdós tipus d'aviacions, formada per dues o tres Patrulles de sis aparells. Dos o tres Esquadrilles formaven al seu torn una Esquadra o Ala (Wing). A més de la R. A. F. existien les forces aèries dels dominis i de les colònies, que actuaven de manera autònoma. Pot dir-se que les aviacions d'ambdós bàndols estaven equilibrades sobre el paper. No obstant això, la Luftwaffe s'apropia del cel europeu de forma absoluta. El seu avantatge era aclaparant: bona part dels seus pilots tenia experiència militar Espanya-, el seu material era superior al dels altres contendents exceptuant el britànic, els seus aparells eren els apropiats per a la guerra llampec que va imposar Alemanya. L'aviació britànica, única comparable, barallava lluny de les seves bases (al final de la batalla de Flandes i França, les seves caces combatien des de les seves bases illenques, amb només 20 minuts d'autonomia sobre el continent). L'ensinistrament en els primers compassos de guerra també era inferior a l'alemany. En la batalla d'Anglaterra ocorria el contrari i descobririen els defectes de l'aviació de Göring: caces amb escàs ràdio d'acció per a protegir als seus bombarders, que també tenien aquest problema, a més d'escassa capacitat de càrrega bèl·lica i deficients defenses actives i passives. I no només serien aquestes les debilitats de l'aviació del III Reich, que durant el conflicte va ser menys nombrosa, menys sòlida per falta de materials estratègics i malament dirigit el progrés aeronàutic, com va ocórrer amb el primer caça a reacció: Em-262, al que Hitler va voler convertir en bombarder. De tots ells, el major problema va ser el de la producció: entre 1940 i 1945 es van construir 700.000 avions de tot tipus en el món. USA va ser el primer productor, amb 303.239 aparells; Gran Bretanya va posar en l'aire 125.254, Alemanya 11.500... Per blocs, els aliats van construir 284.000 i l'Eix tot just va arribar els 200.000. |