|
Operació Citadelle |
| Els esdeveniments de l'ofensiva russa durant els primers mesos de 1943 i els contraataques alemanys en el sud van deixar obert un enorme sortint al voltant de Kursk, un promontori que els alemanys volien separar de la resta del territori. Els mesos de març a juny de 1943 van ser un període de relativa inactivitat en el front oriental. Ambdós exèrcits havien sofert greus pèrdues durant l'hivern, pel que necessitaven temps per a recuperar-se. No van ser mesos tranquils ni van mancar d'insídies per part dels alemanys, ja que els russos podien rebre lliurement ajuda tant dels anglesos com dels americans, van recuperar les forces més ràpidament que els seus adversaris i com més hagués durat el període de la treva, tant més hauria augmentat la possibilitat d'èxit soviètic. L'Operació Ciutadella, el pla estudiat per a eliminar el sortint de Kursk, es va engegar al començament de juliol. Dues armades alemanyes, la IXª Armada i la IVª Panzer, amb una fortíssima dotació de mitjans cuirassats deurien atacar respectivament al nord i al sud del sortint. Els russos eren plenament conscients de la debilitat de les posicions, pel que es van apressar a reforçar-les: dos Fronts, el Central i el del Voronezh, havien ocupat el sortint on s'havien construït vuit línies concèntriques de defensa, les quals representaven complexivament les més formidables defenses que els alemanys haurien d'assaltar en territori soviètic. La trobada que es va produir, recordat com la batalla de Kursk, va anar la batalla més imponent de mitjans cuirassats que mai ha combatut: en la trobada es van veure enfrontats més de dos milions d'homes, 6.000 carros armats i 4.000 avions. Encara que avui es recordi com una batalla terrestre, la de Kursk va ser també una important batalla aèria; la pèrdua del domini de l'aire per part de la Luftwaffe va anar un resultat molt important i decisiva per a la pèrdua de la supremacia de la Wehrmacht pel que es refereix als mitjans cuirassats. Després de la decisiva victòria soviètica de Stalingrado, en el front rus es va registrar un llarg període de relativa tranquil·litat. Durament provats per l'esforç realitzat durant l'hivern els dos exèrcits es van posar a l'objecció en les seves respectives línies de defensa. En la primavera de 1943, al nord, a Leningrad, es va seguir resistint desesperadament en un setge que va durar diversos anys: els alemanys van plantar cara a diversos intents de l'Exèrcit Vermell d'alliberar la ciutat. Els soldats d'ambdues parts havien de combatre enmig del fang que empantanava els carros blindats i dificultava el pas dels vehicles. El front es va despertar de cop i volta a primers de juliol per iniciativa dels alemanys, que tenien com objectiu un territori d'uns 200 quilòmetres entre Orel i Belgorod. Aquella zona, que constitueix el punt d'unió entre els sectors central i meridional de l'immens front de l'Est, va ser jutjat per tots els tècnics militars com el punt clau del sistema estratègic de l'Europa oriental. Dit punt clau tenia dues profunds sortints: al nord, el de Orel, amb el qual els alemanys amenaçaven a la formació soviètica, i al sud, el de Kursk, que penetra perillosament dintre de la formació alemanya. La "Operació Ciutadella" (aquest és el nom de cobertura del pla defensiu alemany) tractava d'eliminar el sortint de Kursk i posar en crisi el pla operatiu del comandament soviètic que, segons informacions recollides pels alemanys, anaven a desencadenar una gran ofensiva durant l'estiu. Els alemanys es van preparar en secret per a la nova empresa. Hitler, que al principi va autoritzar una batalla amb un objectiu limitat, va superar de cop el trauma de Stalingrado i va tornar a esperar una victòria decisiva. La "Operació Ciutadella" podria ser el cop capaç de fer caure al gegant soviètic. El pla alemany preveia la utilització del grup d'armades de von Kluge i del grup de Manstein. Al costat d'aquests dos grups, es disposava de 900.000 homes i gairebé 3.000 carros, entre els quals havia 200 Panther de 44,8 tones armats amb un canó de 75 mil·límetres de canó llarg i 90 Tiger de 56 tones, armats amb les famoses peces de 88 mm. Amb aquestes van entrar en escena per primera vegada fins i tot alguns exemplars del Ferdinand, és a dir, un gegantesc lanzamisiles de 68 tones que, no obstant això, es demostrarà lent i malament armat per a la defensa a curta distància, havent de ser retirat gairebé immediatament de la primera línia. Durant els últims dies de treva, mentre el càlid sol estival assecava el fang i disposava el terreny per al pas dels carros, els conductors de carros alemanys, tirats a l'ombra de les seves Panzer, els granaders d'assalt i els altres membres de la força d'atac eren molt conscients del que havien d'afrontar. Veterans de la campanya de Rússia, aquells soldats havien perdut des de feia temps les il·lusions sobre la seva superioritat en relació amb els soldats soviètics; sabien que la batalla anava a ser dura i que els russos defensarien el sortint fins a l'últim home. Entre els militars alemanys es murmurava que el sistema de defensa de l'Exèrcit Vermell era de més de 50 quilòmetres de profunditat, pel que en la pràctica, el sortint constituïa una única i gegantesca fortalesa. Si d'una banda el comandament alemany tenia idees molt clares sobre la forma de portar a terme l'atac, per la part soviètica estaven al corrent de moltes coses sobre el moment inicial de la batalla, les directrius de l'acció enemiga i les forces adversàries que participarien. Li havia estat possible difondre entre les seves tropes un advertiment molt concret: l'atac s'esperava un dia entre el 3 i el 6 de juliol. Al posseir informació de primera mà a través de desertors txecoslovacs i hongaresos, els soviètics no deurien equivocar-se en les seves previsions, pel que esperaven l'atac per a contraatacar. D'aquesta forma, una trobada que, segons els plans alemanys hauria d'haver estat una batalla de desfondament es convertiria en una batalla defensiva, preludi de la gran ofensiva soviètica de l'estiu orientada a la reconquesta de Kharkov. No obstant això, a principis del mes de juliol, això no es preveia. En els plans del OKW, la "Operació Ciutadella" s'havia anat ampliant progressivament: ja no es mirava només cap a Kursk, sinó que es van estudiar accions successives orientades cap a Moscou, el Volga i el Caucas. La convicció d'Hitler, és a dir, que tot no estava perdut i que l'Exèrcit Rus podia ser encara aniquilat, va contagiar fins i tot als generals. Un element decisiu de la batalla que s'anava a produir havien d'haver estat les divisions cuirassades i les bateries anticarro. Els soviètics, naturalment, estant a la defensiva, tenien l'avantatge de disposar d'un sistema de places fortes que integraven l'acció dels seus carros al llarg d'una línia de gairebé 6.000 peces anti-carro de 76,2 mm. La formació alemanya era imponent, encara que sempre inferior quantitativament a la formació soviètica. Contra els 10.000 canons alemanys, els soviètics oposaven 20.000, així com 3.600 carros enfront dels 2.700 dels alemanys i 2.400 avions enfront dels 2.000 alemanys. La relació entre el nombre dels combatents també estava a favor dels soviètics: 1.300.000 soldats de l'Exèrcit Vermell enfront de 900.000 soldats de la Wehrmacht. A més, els soviètics havien creat en l'interior del sortint una sèrie de posicions i línies de defensa que en determinats punts arribaven a fins i tot els 290 quilòmetres de profunditat, comprenent vuit cinturons de defensa. Entre el 4 i el 5 de juliol va començar la batalla més gran que es va produir entre carros armats en tota la guerra. El foc dels artillers es va obrir gairebé contemporàniament per ambdues parts: les forces cuirassades de von Kluge i de Manstein van atacar amb força encara que, de l'altra part, el mariscal Rokossovski, comandant del front Central, estava preparat per al contraatac. Dos dies més tard del començament de la batalla la situació àdhuc era incerta. AL nord del sortint de Kursk, els Panzer del 41º, 46º i 47º Cos cuirassat es van veure obligats a detenir-se; al sud, els panzer de Manstein van registrar diversos èxits en direcció a Oboyan, on el cos cuirassat "SS" va travessar la línia de defensa i es va dirigir decididament cap a la ciutat. Manstein va veure en l'obertura d'aquest forat l'única possibilitat de modificar al seu favor la sort de la batalla; no obstant això, necessitava altres forces i va demanar insistentment a Hitler que li permetés utilitzar les tropes fresques del 242 cos cuirassat, format en defensa del Donez. Hitler va respondre amb una seca negativa, pel que Manstein, que havia avançat 50 quilòmetres cap a Kursk i es trobava a tan sols altres 50 quilòmetres de l'objectiu, va haver de detenir-se. El 11 de juliol els russos van contraatacar i la batalla va degenerar en un anar i venir de carros amb greus pèrdues per ambdues parts. A l'endemà, el 12 de juliol, Manstein i von Kluge van ser convocats pel Führer, que va anunciar el desembarcament anglo-americà ocorregut a Sicília feia dos dies, el cessament dels combats per part dels italians i, sobretot, la necessitat de mobilitzar les forces del front rus per a obstaculitzar l'avanç aliat a Itàlia: la "Operació Ciutadella", en definitiva, va haver de ser interrompuda. Manstein va protestar enèrgicament, mentre von Kluge, la seva immediat superior, es va resignar: el seu 91 Exèrcit era incapaç de prosseguir l'ofensiva, pel que era millor retornar a les posicions de partida fent que el sortint de Orel, ocupat per les forces alemanyes, no fos envaït per l'Exèrcit Vermell. El centre de la batalla es va desplaçar en aquella adreça; vint-i-dos mesos d'ocupació van permetre als alemanys construir una àmplia línia de fortificació, a pesar que els sectors eren amplis i les tropes insuficients. Quan van atacar els russos, els alemanys van tractar desesperadament de construir una defensa que obstaculitzés l'avanç enemic. La història d'aquells combats va prosseguir durant els mesos següents amb els alemanys obstinats a defensar pam a pam les seves posicions i els russos decidits a desfondar i reconquistar Orel. El 5 d'agost, Orel va caure; la guarnició alemanya va aconseguir salvar-se de pur miracle. El 18 d'agost, el sortint, que havia estat un veritable malson per al comandament soviètic, va anar enterament eliminat. El que va succeir durant aquells dies de lluita en el front oriental va marcar un canvi definitiu en el curs de la guerra. Encara que menys vistosa que les altres, la batalla de Kursk va anar probablement més important que la de Moscou i Stalingrado. Aquesta batalla va significar la pèrdua total per part d'Alemanya de qualsevol iniciativa. Des d'aquell moment va començar per a la Wehrmacht una desesperada guerra defensiva, la qual acabarà, després d'un sacrifici enorme de vides humanes, entre la ferralla de la Cancelleria, a Berlín. |