Tornar

Els russos, a Berlín
Adolf Hitler, que s'havia ficat al llit gairebé a les 5 de la matinada del dia 21, va ser despertat a crits pel seu ajudant cinc hores després. El búnker vibrava amenaçadorament. Una bateria pesada soviètica llençava sobre la Cancelleria amb tremenda precisió i havia destrossat antenes de ràdio i línies de telèfon. El búnker quedava mig incomunicat. Hitler es va presentar en el menjador. Després del desdejuni va seguir la cataracta de dolentes notícies. El contra-atac de Schoerner havia fracassat; els atacs de la Luftwaffe contra les columnes soviètiques que amenaçaven amb el cèrcol de la capital, s'havien estavellat contra els eixams de caces soviètics. Hitler va esclatar furiós: "Els avions de reacció per res serveixen. La Lutwaaffe sobra! El comandament de la Lutwaffe en la seva integritat deuria anar a parar a la presó!" Henrici comunicava la dolenta notícia que la bretxa en el seu centre, entre els seus III i IX Exèrcits, era cada vegada major i que l'III Exèrcit (Manteuffel) tot just si podia lliurar-se ell mateix del floc davant els atacs que havia començat a desenvolupar Rokossovsky, pel que la unió del front era impossible. Hitler va rugir de ràbia contra aquells generals de la vella escola, segons ell freturosos de coratge, plens de prejudicis i de reglaments. Un general jove, un general nazi era el que necessitava. Es va acordar llavors de Félix Steiner, un home de les SS. Va demanar que prengués el comandament d'una divisió blindada i reuní les tropes que es retiraven del front rebutjades pels russos o que, sense armes ni municions, caminaven cap a l'Oest entre la riuada de fugitius. Amb aquell abigarrat i feble conjunt, pomposament batejat Grup de xoc Steiner, Hitler va pretendre que es tallés la pinça que Zhukov havia tendit pel nord contra Berlín. Però aquella esperança es va consumir amb la velocitat d'un llampec... Ràbia, impotència, desesperació... En el búnker de la Cancelleria s'havia perdut tot contacte amb la realitat. Hitler i les seves aduladores militars -Jodl, Keitel, Krebs, Burgdorf- seguien movent les seves divisions com si estiguessin completes, com si contessin amb tots els seus mitjans de combat i amb el combustible i la munició necessària... Altres vegades, durant les llargues esperes, els lúgubres i freds passadissos del refugi eren la més imatge de la desolació. Ningú tot just transitava per ells i, a certes hores, la majoria preferia evitar-los. En aquells últims dies, Hitler, que tot just podia caminar vint passos seguits, solia asseure's en les escales d'accés cap al primer pis; allí es passava una bona estona acariciant al seu gos i mirant amb els seus ulls injectats de sang cap a les ombres que se li apropaven i passaven al seu costat, de vegades sense que pogués reconèixer-les clarament. En aquells últims dies precisava ulleres de fort augment per a poder llegir els escrits que se li lliuraven, encara que aquests sempre se li preparaven en una màquina de grans caràcters. Sobre la seva salut mental els metges que li van atendre fins al final no tenen dubte alguna. Hitler va conservar el seny fins a la seva mort, encara que la desinformació sobre la realitat, els prejudicis cap als seus enemics, les adulacions de les seves tiralevitas i l'aïllament del búnker, unides a la seva solitud i desesperació, li fessin prendre decisions absurdes i donar ordres desgavellades. Quan el dia 21 d'abril mana a Steiner que ataqui la tenaces de Zhukov, amenaça: "Tots els oficials que no acceptin aquesta ordre sense reserva alguna deuen ser arrestats i afusellats immediatament. Respon vostè amb la seva vida de l'adequada execució d'aquesta ordre. La sort de la capital d'Alemanya depèn de l'èxit de la seva missió". Evidentment Hitler no sabia el que tenia ni amb el que s'enfrontava. Després de la presa de Berlín, el mariscal Zhukov va manifestar en una gran roda de premsa: "En aquesta batalla per Alemanya disposem de gran superioritat en efectius humans, tancs, canons, avions; en fi, de tot. Una superioritat de 3 a 1 i de vegades del 500 per cent. Però l'important no només era prendre Berlín la qual cosa es dóna per descomptat- sinó fer-lo en el menor temps possible". Amb aquesta desproporció de forces i aquest plantejament soviètic està clar perquè Félix Steiner no va poder complir les ordres d'Hitler. Quan Zhukov va saber de concentracions alemanyes sobre la dreta de la seva tenaces -preparatius molt fàcils de detectar sobretot el front- va demanar a Rokossovsky que iniciés l'atac sobre el baix Oder. Aquesta ofensiva va obligar a Manteuffel a posar a la defensiva a tot el seu III Exèrcit i a emprar les seves reserves per a taponar bretxes. Henrici, el cap del Grup d'Exèrcits Vístula, a aquelles altures ja no podia pensar en més contraataques, sinó en com retirar a l'IX Exèrcit, tancat al costat del Oder i en com protegir a l'III, també amenaçat de embolsament per Rokossovsky i Zhukov. Durant tot el dia 21 i 22 Hitler va desplegar una activitat febril, tractant personalment de rebanyar fins a l'últim home per a enfortir al grup Steiner. Forces de la Marina i de la Luftwaffe, potser fins a 20 o 25.000 homes, es van ajuntar a les inicials divisions de Steiner (9), però aquest no era un boig per a iniciar l'atac suïcida que li demanaven. Aquells reforços tenien com únic armament fusells i metralladores, i no eren tropes ensinistrades per a combatre com infanteria. Evidentment hagués estat suïcida llançar-les a un atac contra tropes cuirassades, plenes de moral i triples en nombre. Bastant va tenir Steiner amb assegurar el flanc dret de Manteuffel, que s'havia d'emprar a fons per a no ser desbordat. El desplomi de les esperances d'Hitler va ocórrer cap a les 3 de la tarda del 22 d'abril. En la reunió militar, Keitel i Jodl van dur, com era habitual, les seves informacions amb summe tacte. Aquí se li comunicava un daltabaix al Führer: "els russos han irromput entre Stettin i Schwedt i han penetrat 20 quilòmetres en les línies del III Exèrcit". I a continuació se li daurava la píndola: "L'IX Exèrcit es manté al costat del Oder i comunica que durant les 24 últimes hores ha destruït 90 blindats enemics". Hitler va voler oblidar-se en aquella reunió del que ocorria més al Sud entre l'IX i IV Exèrcits, on la bretxa era enorme i per ella havia ficat Koniev gairebé mig milió d'homes en una setmana. La seva obsessió que el forat devia ser tancat per Schoerner des del sud se li havia oblidat. Davant l'impossible, els seus mecanismes d'autodefensa funcionaven oblidant l'assumpte. El que llavors li preocupava era Steiner. Els seus assessors militars romanien pàl·lids davant ell. Steiner no ha començat l'atac, es va limitar a dir Jodl. No li va donar temps a enumerar les disculpes per a aquell retard. Hitler va cridar. Un grup de persones, que es trobava en el passadís, va emmudir davant el crit, un crit agónico, entre embogit i dolorós. Va parlar a veus tan atropelladament que gairebé era inintel·ligible. Els del passadís només percebien el seu to ferit, adolorit. Les dones ploraven, els homes estaven mortalment pàl·lids. Walter Hewel va transcriure una part del berrintxe: "Molt bé! Com vaig a dirigir la guerra en aquestes condicions! La guerra està perduda! Però si vostès imaginen, cavallers, que ara vaig a abandonar Berlín, estan molt equivocats! !Abans em ficaré una bala en els sesos!" Hitler va demanar poc després línia amb Göebbels i li va dir que anava a quedar-se a Berlín. Com el canoneig rus refermava sobre la ciutat (aquest dia es van comptabilitzar 500 projectils de terme mitjà per hora), el Führer va convidar al seu ministre a refugiar-se, amb la seva família, en el búnker de la Cancelleria. Göebbels, pel seu costat, també havia llançat la tovallola. El dia 21, en una reunió amb els seus col·laboradors, va pronunciar un llarg i angoixant discurs en el qual va enumerar els errors comesos pel govern i el partit nazis per a arribar a aquella situació. Segons el ministre de propaganda, les principals fallades del sistema havien estat la blandura al no haver tallat d'arrel les tebieses i les traïcions dels seus col·laboradors. En últim terme, Göebbels culpava al poble alemany, els homes del qual no "havien lluitat fins a la mort ni quan van veure violades a les seves dones... El poble alemany es mereixia la mort que ara li esperava". Davant aquella injustícia, diversos dels seus col·laboradors es van aixecar i van protestar, volent argumentar-li. Göebbels, descompost, no va permetre la discussió i va abandonar el local amb una sentència terrible: "No es facin il·lusions. A ningú he forçat a ser col·laborador meu. I tampoc nosaltres hem forçat al poble alemany; ell mateix ens ha triat. Per què han col·laborat vostès amb mi? Ara els tallaran el coll!"