|
La bomba atòmica |
|
| Al desembre de 1938, els científics alemanys Strassman, Fritz i Hahn descobreixen el procés de fusió de l'urani, entrant amb això en la part final de l'evolució dels estudis sobre energia nuclear. En aquells dies, el règim nazi havia mostrat ja de sobra el seu veritable rostre, i alguns sectors socials dels països que anaven a ser víctimes de la seva agressió van acollir l'anunci d'aquest descobriment amb un bé justificat temor. Molt aviat, occidentals i soviètics van començar a posar en pràctica plans de desenvolupament d'aquesta nova forma d'energia, que s'anunciava dotada d'il·limitades possibilitats d'utilització en el plànol bèl·lic. No obstant això, en l'interior d'Alemanya dos factors concorrents actuarien en sentit contrari a la temuda possibilitat. D'una banda, arribava a en aquells moments el seu màxim nivell el procés emigratori dels científics alemanys perseguits per la ideologia oficial, el que havia de servir per a reduir i encara detenir per complet molts camps de la investigació. Per una altra, la cega creença d'Hitler en l'obtenció d'una ràpida i completa victòria militar li va fer descuidar durant anys l'atenció sobre una qüestió que, per contra, la primera potència del bloc adversari no trigaria a elevar al primer plànol d'interès. Ja a fins del segle XIX, el científic francès Becquerel havia fet el descobriment de la radioactivitat, i a partir d'ella la possibilitat de posar en joc una sèrie d'energies incomparablement superiors a les quals podien ser obtingudes fins a llavors per mitjà de les experimentacions realitzades en laboratoris tradicionals. No obstant això, i a pesar dels avanços realitzats per l'equip de Joliot i Curie -que van demostrar la possibilitat d'aconseguir una reacció en cadena- caldria arribar fins a les primeres dècades del segle XX per a aconseguir els resultats definitius. Els possibles avantatges i riscos que al mateix temps comportava aquest progrés científic van ser considerats per alguns de qui tenien accés al seu coneixement. Altres sectors, per contra, es mostraven escèptics i rebutjaven un perill que es negaven a admetre com cert, ja que afirmaven que en cap moment aquestes experimentacions aconseguirien superar l'àmbit del laboratori. Amb tot, les ments més lúcides d'entre els homes de ciència als quals l'expansió del Reich havia llançat fins a Estats Units van iniciar una campanya de prevenció del perill alemany, posat ara de manifest de forma creixentment marcada. D'aquesta forma, l'alemany Wigner, l'hongarès Szilard i l'italià Fermi van convèncer al també emigrat Einstein, perquè aquest utilitzés el pes del seu gran prestigi en aquest sentit. Es tractava d'advertir a les autoritats nord-americanes del perill suposat pel fet que Alemanya podria arribar a posseir l'artefacte atòmic abans que els països amenaçats per ella poguessin contar amb mitjans defensius similars. Fruit d'aquesta activitat va ser la coneguda carta que el Nobel de Física va enviar a Roosevelt a l'agost de 1939, en la qual advertia al President sobre la necessitat de començar a fabricar bombes dotades d'una potència fins a llavors inimaginada. Roosevelt va ser informat d'aquesta comunicació amb cert retard, quan ja s'havia iniciat l'atac alemany contra Polònia en el mes de setembre; després de superar una inicial fase de desinterès per la qüestió va ser induït a assumir-la i impulsar els projectes d'estudi i desenvolupament de la mateixa. D'aquí anava a néixer el projecte denominat Manhattan, que únicament el potencial econòmic i científic nord-americà estava capacitat per a afrontar. Però, de moment, la pressió exercida per qui volien el començament de la fabricació de l'arma no trobava el necessari eco entre els cercles amb dret a vot d'uns Estats Units encara oficialment neutrals en el conflicte. Seria d'aquesta forma necessari l'episodi de Pearl Harbor per a decidir als elements responsables a l'engegada de les operacions necessàries. | |
|
|
|
