|
La carta de les Nacions Unides
Una vegada acabada la Segona Guerra
Mundial, les diverses potències mundials van veure la necessitat
d'establir un sistema de seguretat col·lectiva, que impedís que es
pogués reproduir un conflicte a gran escala com acabava de succeir.
Una opinió pública molt concienciada de la necessitat d'un sistema
internacional que garantís la pau va afavorir la creació d'una
organització amb intenció d'integrar tots els països del món.
Malgrat el precedent fracassat de la Societat de Nacions, 51 estats van
firmar, el 1945, la Carta de les Nacions Unides a San Francisco, que donà
lloc a l'ONU.
Els objectius-principis de la Carta de
les Nacions Unides eren molt amplis, tal i com va quedar reflectit en el
seu pròleg:
1. Preservar les generacions venideres
de la guerra.
2. Refermar la fe en els drets humans.
3. Crear les condicions necessàries per a la justícia i el respecte al
dret internacional.
4. Promoure el progrés social i millorar les condicions de vida.
5. Practicar la tolerància i la convivència pacífica.
Per aquesta raó, més que una
organització es va establir tot un sistema d'organitzacions amb
objectius més específics. D'entre les més conegudes hi trobem les següents:
Carta de l'Atlàntic
Declaració signada el 14 d'agost de 1941 entre F.D.Roosevelt,
president dels Estats Units, i W.Churchill, cap del govern britànic, que
posteriorment donà lloc a l'OTAN. S'hi establien els principis
fonamentals en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop
acabada la guerra: la renúncia a les conquestes territorials, el dret
dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els Estats en
l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc.
La carta, que resumia els principis dels aliats en política
internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la
lliure determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i
l'accés de tots els estats a la cooperació econòmica internacional.
Conferència de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca (Marroc), durant
la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill i
Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació
dels bombardejos a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense
condicions d'aquesta, d'Itàlia i del Japó.
Conferència de Teheran
Reunió celebrada a Teheran, del 28 de novembre a l'1 de desembre de l'any
1943, entre Churchill, Stalin i Franklin D.Roosevelt. Stalin va prometre
iniciar una ofensiva a l'E coincidint amb la invasió de França. Hom hi
tractà també de la desmembració d'Alemanya, amb el trasllat de la
frontera polonesa a l'Oder-Neisse, dels estats alemanys que hom havia de
crear i de l'organització de les Nacions Unides.
Conferència de Dumbarton Oaks
Pla (agost-octubre del 1944) per a organitzar la seguretat internacional
en acabar la Segona Guerra Mundial. A la conferència, presidida pel
secretari d'estat dels EUA Stettinius, participaren delegacions britàniques,
nord-americanes, soviètiques i xineses. Atès que l'URSS encara no havia
declarat la guerra al Japó, invasor de la Xina, les converses foren
dividides en dues fases: en la primera, foren fetes les propostes sense el
concurs dels xinesos, i en la segona, aquests les reiteraren en absència
dels soviètics. Les decisions preses foren polides a la conferència de Jalta
(1945) i serviren de base a la de San Francisco, on fou projectada la
Carta de l'ONU.
Conferència de Ialta
Encontre a Ialta dels tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt,
Churchill i Stalin) els dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només
seria acceptada la rendició incondicional d'Alemanya i que aquesta seria
dividida en quatre zones d'ocupació. No hi hagué acord sobre les
fronteres de Polònia. Hom decidí la reunió d'una conferència prèvia a
la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril del 1945. Stalin es
comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació
d'Alemanya.
Conferència de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol - 2 d'agost
de 1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de
la Segona Guerra Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i
Molotov per l'URSS, Truman i Byrnes pels EUA i Churchill i Eden per la
Gran Bretanya. Després de les eleccions angleses (25 de juliol) s'hi
afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords sobre la sort d'Alemanya:
l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya, així com de
Berlín, en quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa,
britànica i soviètica; el desarmament i la desmilitarització del Reich;
la dissolució del partit nazi; l'abolició de les lleis de Hitler i la
descentralització política d'Alemanya; el judici dels criminals de
guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental entre l'URSS i Polònia,
així com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a l'est de
la línia Oder-Neisse. Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol)
l'URSS s'associà a l'ultimàtum dirigit pels nord-americans al Japó.
Alguns dels acords, que exigien la unitat dels «tres grans», al cap de
pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència de París
Conferència internacional celebrada a París, al juliol de 1946,
amb delegats dels vint-i-un països que havien lluiitat contra l'Eix, en
la que van ser elaborats els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària,
Hongria i Finlàndia, que van ser signats l'any següent. El tractat amb
Alemanya es va ajornar fins que el país tingués un nou govern; de fet,
no se signaria mai. Al llarg de la conferència es van anar posant ja de
manifest les diferències entre els dos grans blocs de països: d'una
banda, els liderats per l'URSS; i de l'altra, els Estats Units, la Gran
Bretanya i els seus aliats. Finalment, la conferència va aprovar unes
recomanacions que, després, van ser estudiades pels ministres d'afers estrangers
de les principals potències. Els tractats de pau van ser
ratificats oficialment a París el 17 de febrer de 1947.
|
