Personatges importants de la guerra

BENITO MUSSOLINI

Predappio, Romanya 1883 - Mezzegra, prop del llac de Como 1945.
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília (1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del partit. Neutralista en esclatar la I Guerra Mundial, poc després féu campanya a favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921 aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava l'anti-parlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual, implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el papat , dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres, dessecació de regions pantanoses) i va seguir una política exterior agressiva, que en alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil espanyola de 1936-39, etc.). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà d'ocupar Grècia. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva amant Chiara Petacci.

RUDOLF HESS

Alexandria, Egipte 1894 - Spandau 1987
Polític alemany. Membre del partit nazi des del 1920, participà en el putsch de Munic (1923) i fou secretari particular de Hitler (1925) i president del comitè central del partit (1932). Pel maig de 1941 volà secretament a la Gran Bretanya, amb el propòsit d'obtenir del govern anglès un tractat de pau que permetés a Alemanya de dedicar tot el seu exèrcit a combatre l'URSS. Detingut pels britànics i jutjat a Nuremberg, fou condemnat a cadena perpètua i reclòs a la presó de Spandau. Malgrat insistents demandes a favor del seu alliberament, aquest li fou estat sempre negat.

JOACHIM von RIBBENTROP

Wesel 1893 - Nuremberg 1946
Polític alemany. Fill d'un oficial de l'exèrcit, durant la Primera Guerra Mundial serví com a hússar en el front de l'Est i després fou assignat a la missió militar alemanya a Turquia. Havent tornat a Alemanya després de la guerra, s'uní a Hitler (1932) i s'afilià al partit nacional-socialista i esdevingué el conseller del Führer en afers estrangers a la pujada al poder dels nazis (1933). El 1935 negocià l'acord britanic-alemany, que autoritzà el rearmament naval alemany, i el 1936, amb el Japó, el Pacte Antikomintern, dirigit contra l'URSS. Convertit en el diplomàtic alemany més prestigiós, fou ministre d'afers estrangers (1938) i signà el "Pacte d'Acer" amb Itàlia (1939), que lligà els dos dictadors europeus feixistes en una aliança en cas de guerra. Però el seu èxit més gran fou la signatura del tractat germano-soviètic de no-agressió (1939). La seva importància decaigué durant la Segona Guerra Mundial. Capturat a Hamburg el 1945, condemnat com a criminal de guerra en els judicis de Nuremberg, fou condemnat a morir penjat. Deixà publicat un llibre de memòries.

WILHELM KEITEL

Durant la seva infància i la seva joventut, va ser format sota l'estricte concepte de la lleialtat, qualitat que ho identificaria durant tota la seva vida i al final ho duria a la seva destinació final. Era un jove intel·ligent encara que com estudiant no va passar d'ésser del tipus terme mitjà. Els seus principals interessos durant la seva joventut van ser els cavalls i la caça. Aquesta afecció ho va aproximar ràpidament a la carrera de les armes i en conseqüència aviat es va veure captivat pel poder de l'exèrcit en el seu temps. Després de rebre la seva diploma en la secundària, va ingressar en Göttingen com banderer del Regiment de Wolfenbüttel. En 1901, Keitel es va unir a l'única bateria de Brunswick del 46 Regiment d'Artilleria Prusiano. Sent un jove tinent va demostrar ser un oficial molt eficient amb particular habilitat per a les activitats organitzatives. Sent capità va ser assignat a l'Estat Major del seu regiment responsable del transport. En 1909 es va casar amb Llisa Fontaine, filla d'un terratinent, amb qui va tenir cinc fills. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Keitel va ser enviat al capdavant amb el seu regiment i al setembre de 1914 va resultar ferit per les esquirlas d'una magrana d'artilleria encara que no de gravetat. Al març de 1915 va arribar l'oportunitat que iniciaria la seva reeixida carrera, va ser assignat a l'Estat Major, però no passant per l'escola tradicional, com succeïa amb tots els oficials d'estat major prussians, sinó per les seves qualitats i per la seva experiència en l'organització adquirida en el front. La seva primera designació va anar com Primer Oficial d'Estat Major General (Ia) de la Divisió d'Infanteria de Reserva i en el període 1917-1918 Ia del Cos de Marina que servia en Flandes. AL final de la guerra, molt en contra de la seva voluntat, mentre organitzava la reculada de les forces, Keitel va ser obligat a desplegar la bandera vermella dels amotinats en el seu vehicle oficial, en ocasió de la rebel·lió d'aquest cos. AL concloure el conflicte, va rebre la invitació de Hans von Seeckt per a unir-se a l'exèrcit, sent un dels 100 mil militars professionals que van ser permesos en les noves forces armades alemanyes. Amb el rang de coronel va servir en Truppenamt (Oficina de Tropa) que va reemplaçar a l'Estat Major General que va ser prohibit pel tractat de Versalles. Durant aquest període que duro fins a 1933, Keitel va passar bastant temps a la Unión Soviètica desenvolupant tàctiques i equips amb l'Exèrcit Vermell. Va anar durant unes vacances que Keitel es va assabentar que el President de la República von Hindenburg havia nomenat Canceller del Reich a Adolf Hitler. A Keitel no li va agradar molt la idea, però com bon prussià acceptava les ordres del Comandant en Cap. En 1933 va ser ascendit a Major General i a l'octubre de 1934 va ser designat comandant de la futura 22 Divisió d'Infanteria, que secretament s'estava formant en Bremen. Aquest va ser el seu últim comando de tropa. Durant aquest període van sorgir els enfrontaments entre els SA (tropa del Partit Nacionalsocialista) i l'exèrcit, que en aquests moments havia crescut a 2 milions d'homes. Com la majoria dels alts oficials, Keitel estava convençut que Ernst Röhm havia planejat un cop contra Hitler. Keitel no va objectar l'assassinat dels líders dels SA el 30 de juny de 1934. No obstant això va ser significatiu el seu silenci en relació amb l'assassinat dels generals retirats Schleicher i von Bredow. En algun moment de 1934, Keitel va canviar el seu desdeny per Hitler en oberta admiració. Per la resta de la seva vida, Keitel guardo total admiració, respecte i lleialtat al Fuehrer. En 1935 Keitel va ser nomenat comandant de la Wehrmacht que tenia autoritat les tres branques de les forces armades. Com cap de la Wehrmacht i Tinent General estava convençut que era necessari que hagués un sol comando les tres armes, fet que va ser objectat per Herman Goering que perdia el control total la Luftwaffe. La relació personal entre Keitel i el General von Blomberg era distant, però els fills d'ambdós generals, Karl Heinz, fill de Keitel i Dorle filla de Blomberg van contreure matrimoni. Poc després va arribar la desgràcia de Blomberg qui va ser acusat de ser homosexual i expulsat de les SS. Amb la sortida de Blomberg i Fritsch, es van perdre dos oficials més lleials a la Wehrmacht que a Hitler. Aviat Keitel es va veure embolicat en la possibilitat de reprendre la seva teoria del comandament únic. Va ser format el Oberkommando der Wehrmacht (OKW) i Keitel va ser nomenat el seu cap. Al seu torn, Keitel va recomanar al Coronel General Brauchitsch com Comandant en Cap de la Wehrmacht. En 1938, Keitel va començar a delinear els plans per a les preses d'Àustria i Txecoslovàquia, que més tard van servir perquè fos acusat de crims contra la humanitat. Finalment sense fer cap objecció va planificar les invasions de Polònia, Dinamarca i Noruega, Els Països Baixos i França. Va anar en ocasió de la caiguda de França que Keitel va manifestar que Hitler era "el més gran estrateg de tots els temps." Al juliol de 1940 poc després del seu ascens a Mariscal de Camp, Keitel va rebre la notícia que Hitler planejava envair la Unión Soviètica. Keitel li va manifestar a Hitler que la Wehrmacht no podia estar llista per a tal campanya abans de 1942. Quan va ocórrer l'atemptat contra Hitler, el 20 de juliol de 1944, Keitel activament va donar les contraordres convenients per a desbaratar els plans dels complotadors. Finalment quan tot arribava a la seva fi a Berlín a l'arribada de les tropes soviètiques, es va traslladar amb el seu Estat major a Holstein. Va signar la rendició de la Wehrmacht en representació de Doenitz davant les forces soviéticas i més tard Keitel i el seu Estat Major van ser arrestats i posteriorment van anar a judici en Nuremberg. Keitel va acceptar la responsabilitat en els actes d'estat. A part de ser acusat de planificar les invasions se li va acusar de signar l'ordre que permetia l'assassinat en massa en els països ocupats, "per ser necessari per a la seguretat d'Alemanya." El 01 d'octubre de 1946, al ser condemnat a mort, va sol·licitar ser afusellat, però se li va negar la petició sent penjat el 16 d'octubre de 1946. El seu cadàver va ser incinerat i les cendres espargides per la Força Aèria d'EEUU.