|
Cánovas del Castillo |
|
|
Després de la mort del seu pare s'instal·la a Madrid, on viu amb el seu oncle Estébanez Calderón, escriptor costumista. Ingressa en la universitat per a cursar la carrera de Lleis. En aquest temps ja mostra el seu interès pel periodisme i tots els assumptes relacionats amb la història. La seva afició la traslladaria al paper en treballs com "La campana d'Osca" o "Història de la decadència d'Espanya". En terreny polític va donar els seus primers passos de la mà d'O´Donell qui va proclamar la revolució del 54 amb el "Manifest de Manzanares", escrit pel propi Cánovas. Estant a Roma va ocupar missions diplomàtiques. Va ser membre de la " Unión Liberal" i membre de l'Acadèmia de la història. Amb Isabel II en el poder va ser ministre de Governació en 1864 i d'Ultramar en 1865. Quatre anys després és diputat de les Corts Constituents i es converteix en líder d'una petita representació d'ideologia liberal conservadora. Amb la caiguda d'Isabel II, Cánovas es va retirar del poder. En aquesta posició es va oposar a la llibertat religiosa i va defensar l'ascens del fill d'Isabel, Alfonso al tron. En temps de la I República va fer tot el possible per reinstaurar la monarquia de forma pacífica i amb el suport de tots els partits al príncep Alfonso. No obstant això, en 1874, el general Martínez Campos, després d'un pronunciament a Sagunt nomena rei a Alfonso XII. Sota el seu mandat es va aprovar la Constitució de 1876 i la Guerra Carlista va arribar a la seva fi. En 1884 torna a formar govern però quan mor el monarca dimiteix i ocupa Sagasta el seu lloc. A aquesta època correspon el seu assaig històric "Estudis del regnat de Felipe IV". Al començament de la dècada dels noranta ocupa de nou la presidència amb Silvela com ministre de Governació. En aquesta ocasió romandria en el poder fins a 1892. Tres anys més tard és nomenat president del consell de ministres. En aquesta època ha d'afrontar alguns problemes com l'anarquisme o la separació de Cuba. En 1897 un anarquista italià li assassinà. |
 |