|
Les forces polítiques espanyoles del segle XIX |
| Durant el regnat d'Isabel II
(1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans corrents del
liberalisme: moderats i progressistes. Els moderats representaven els
interessos de l'aristocràcia terratinent i de l'alta burgesia. El model
d'estat es fonamentava en el manteniment de l'ordre, el paper hegemònic
de la Corona, el pes de l'Església i un sufragi censatari molt reduït.
Per contra, els progressistes representaven els interessos de la petita
i mitjana burgesia i, en una primera fase, de les classes populars
urbanes. Els progressistes subratllaven l'afany d'una àmplia llibertat
política i econòmica, el protagonisme de les Corts, el caràcter laic
de l'estat i un sufragi també censatari, però de caràcter més ampli.
Les etapes progressistes i moderades van posar l'accent en les seves
sensibilitats específiques, però no van ser ni de bon tros contradictòries.
Unes i altres van acabar definint la Revolució liberal a Espanya,
caracteritzada pel seu contingut conservador i centralista i pel suport
de les velles classes dirigents -noblesa i jerarquia eclesiàstica - i
de la nova classe emergent -la burgesia terratinent i financera-. Així,
els progressistes van dur a terme la desamortització de les terres
eclesiàstiques i comunals, mentre els moderats van crear una policia
professionalitzada (la guàrdia civil) i van signar un Concordat amb
l'Església. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar
que no eren encara partits polítics consolidats, i que uns i altres van
buscar el suport de caps de l'exèrcit, anomenats aleshores espadones. L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani. El caràcter restrictiu i autoritari del sistema impedia que cap d'aquestes forces tingués cap possibilitat d'incidir en la vida política. Durant els primers anys del Sexenni Democràtic (1868-1873), unionistes, progressistes i demòcrates van intentar crear una monarquia de nou encuny, fonamentada en el sufragi universal, el pes de les Corts i un ampli règim de llibertats. La I República (1873-1874) va fracassar, entre altres motius, per l'enfrontament entre republicans federals i unitaris. La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors, liderats inicialment per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals fusionistes, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder, cosa que suposava el frau electoral permanent, un fenomen que es va fonamentar també en el caciquisme. Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901), el basquisme (Partit Nacionalista Basc, fundat el 1895) i el socialisme (Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat el 1879).
|