|
Ja durant el Trienni Liberal
(1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides
reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors
de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels
Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina
(1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels
drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i
els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel
(Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció
(1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la
successió havia de ser sempre masculina.
Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes,
partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina
regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de
la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també
de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i
l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser
evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius
revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució
liberal (1837). La causa "isabelina" va ser majoritària en la burgesia
urbana, però també en amplis sectors privilegiats -noblesa
terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de
l'estat -exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va
disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a
les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó.
Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els
camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i
també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els
furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.
Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar
de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una
guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de
Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a
canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines
a l'exèrcit estatal.
El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels
Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del
Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina
(1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar
algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el
pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment
dels furs de l'antiga Corona d'Aragó.
Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar
la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter
tradicionalista i ultra-catòlic. Des d'aleshores, el carlisme va
mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més
reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter
paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el
carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres
es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS),
institucionalitzada per Franco el 1937. |