|
Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de Termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió anti-jacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili definitius. |
||
 |
 |
|
| Tornar-hi | ||