|
Narváez |
||
|
Ramón María Narváez i de Campos, duc de València. Militar i polític espanyol (Loja, Granada, 1799 - Madrid, 1868). Segon d'una família de pagesos acomodats de la petita noblesa andalusa, va ingressar en l'exèrcit amb només quinze anys. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) es va decantar pels partidaris del liberalisme i va tenir un paper destacat en la lluita contra la revolta absolutista de la Guàrdia Real de Madrid (1822). Això li va obligar a retirar-se de l'exèrcit quan la invasió dels «Cent mil fills de San Luis» va restablir a Fernando VII com rei absolut. Mort el rei deu anys més tard, Narváez es va reincorporar a l'exèrcit i va defensar la causa del liberalisme i el tro d'Isabel II en la Primera Guerra Carlista (1833-40). Va ascendir ràpidament pels èxits obtinguts en els fronts del Nord (batalles de Mendigorría, 1835 i Arlabán, 1836), el Maestratge, Andalusia i La Manxa; però en aquestes campanyes es va anar enverinant també la seva rivalitat personal amb Esparter, que hauria de degenerar en enfrontament polític des de 1838 .La persecució de la qual va anar objecte per Esparter li va obligar a exiliar-se a França durant la regència d'aquest (1841-43); i, atès que el seu rival havia assumit el liderat de la branca progressista dels liberals, Narváez es va inclinar cap a la branca conservadora, convertint-se aviat en el màxim dirigent del partit moderat. Va dirigir la revolta militar que va enderrocar a Esparter en 1843 (trobada de Torrejón de Ardoz), ascendint llavors a tinent general i capità general de Castella la Nova. En 1844 era cridat a formar govern, iniciant una sèrie de set períodes com primer ministre d'Isabel II: 1844-46, 1846, 1847-49, 1849-51, 1856-57, 1864-65 i 1866-68. Va impulsar l'elaboració de la Constitució de 1845, que es va mantenir vigent fins a 1868; però també moltes altres lleis importants, com la reforma fiscal de Món (1845), el Codi Penal (1848) o les reformes administratives de Bravo Murillo. En suma, va conformar l'Estat espanyol contemporani segons la ideologia liberal-conservadora del seu partit i segons el seu temperament autoritari: va detenir el procés de desamortització dels béns eclesiàstics, va emmordassar a la premsa, va organitzar una Administració centralitzada i va reprimir els moviments populars impedint tant el ressorgiment del carlisme (Segona Guerra Carlista, 1849) com l'extensió a Espanya de les revolucions europees de 1848. Durant tot el regnat d'Isabel II, Narváez va representar el principal suport del Tron, com cap indiscutible del partit moderat i àrbitre entre les seves tendències internes; la seva mort en 1868 va deixar al partit escapçat i dividit, facilitant el triomf de la revolució que va enderrocar a la reina en aquell mateix any. Després d'haver contribuït a vèncer la resistència absolutista, va implantar una monarquia constitucional inspirada formalment en els principis liberals, però la va buidar en gran part de contingut amb el seu exagerat autoritarisme i la seva política conservadora; el seu llegat és, per tant, ambigu, com representant polític de les oligarquies de notables locals i grans propietaris que van sustentar el seu règim. |
||
|
|
|
|
