|
DESCOLONITZACIÓ |
|
|
La
descolonització és el procés que tendeix a la independència o a
l'autodeterminació política dels països colonitzats. El colonialisme
europeu, obligat pels moviments d'alliberament nacional i per la nova
correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut
de donar la independència política a la gran majoria de les seves colònies.
El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX i avivat
en el període d'entreguerres, va adquirir i
una gran força d'ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la creació
de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament nacional al decenni
dels seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor
de l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir la seva
dominació econòmica a les colònies originà la creació
d'entitats suprastatals com el Commonwealth i la Union Française, alhora
que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme. La constitució
de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels
EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments
d'alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos
precedit o seguit de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria,
la Indo-xina, el Congo...). La conferència de Bandung (1955), animada per
Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les ànsies emancipadores
de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que, després
de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la guerra
d'Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasi-
totalitat dels pobles colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central,
completada en les dècades de 1970 i 1980 amb l'emancipació de la major
part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen, o s'han creat
en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica
i política conegudes com a neo-colonialisme. |
 |
 |
|
 |
|
 |
|