Rei d'Espanya (Madrid, 1886 - Roma, 1941). Fill pòstum d'Alfons XII, durant la seva minoria d'edat va exercir la Regència la seva mare, Maria Cristina de Habsburgo-Lorena, qui li va donar una educació eminentment militar. El seu regnat es va iniciar al ser declarat major d'edat en 1902, amb el país encara sota els efectes de la recent derrota en la guerra contra Estats Units i la consegüent pèrdua de les restes de l'imperi colonial (1898). Va jurar la Constitució de 1876, però no pot dir-se que exercís lleialment el paper d'un rei constitucional: des del començament va afirmar la seva voluntat de poder personal i va manifestar una inclinació desmesurada cap als militars.

Va continuar la política de torn pacífic en el govern entre els partits dinàstics, que es basava a admetre el sistemàtic falsejament de les eleccions: així va confiar el poder als conservadors

 Posteriorment el rei va obrir pas als intents de desmuntar el caciquisme i modernitzar el sistema polític des del Govern per part dels conservadors (Maura, 1907-09) i dels liberals (Canalejas, 1910-12). Amb l'assassinat de Canalejas va començar a trencar-se el bipartidisme per la disgregació en faccions dels partits del torn .

Aquella situació va desembocar en la fallida del sistema de la Restauració a partir de la gran crisi de 1917, en la qual es van concitar contra el règim una vaga general, un moviment corporatiu en l'exèrcit (les «Juntes de Defensa») i una Assemblea de Parlamentaris que reclamava reformes "democratizadoras" al marge de les institucions establertes. Després del fracàs del Govern d'Unió Nacional de 1918, el regnat es va caracteritzar per una gran inestabilitat política (amb 13 canvis de gabinet) i social (augment del terrorisme anarquista). Els nacionalismes augmentaven la seva influència i les seves demandes. I la situació colonial es deteriorava al Marroc amb el desastre de Annual (1921).

Alfons va actuar en diverses ocasions en el seu paper de representant de l'Estat en l'exterior.

Però el regnat va quedar marcat per la cobertura que va prestar Don Alfons al cop d'Estat del general Primo de Rivera en 1923 i la dictadura que aquest va implantar, decisió que li faria perdre el tro. Insensible a les peticions dels presidents de les dues càmeres que complís les seves obligacions constitucionals, es va complaure en canvi a visitar amb el dictador la Itàlia de Mussolini (1923). Quan, agobiat per l'oposició interna, va caure Primo de Rivera, el rei va encarregar formar Govern successivament al general Berenguer (1930) i a l'almirall Aznar (1931); però el retorn a la normalitat constitucional no era ja possible. La deslleialtat del rei i el seu compromís amb la passada dictadura van produir una bolcada en l'opinió pública, que en les eleccions municipals de 1931 es va mostrar majoritàriament republicana. Don Alfonso va suspendre l'exercici del poder real (encara que no va abdicar formalment) i va abandonar Espanya al mateix temps que es proclamava la Segona República (1931). Jutjat i condemnat en absència per les Corts republicanes, el ex rei es va refugiar en la Itàlia feixista i en 1941 va abdicar en el seu fill Joan abans de morir.

El seu nét Juan Carlos I va fer portar el seu cos A Espanya per a dipositar-lo en el Panteó de Reis del Escorial.

Tornar-hi