La pesseta va ser la unitat monetària d'Espanya
des de 1868 fins a 2002 i va anar també moneda de curs legal en el
Principat d'Andorra al costat del franc francès. Es dividia en 100 cèntims
encara que aquests van deixar de circular en 1983.
. En 1836, durant el regnat d'Isabel II (1833-1868), comença l'emissió
d'una sèrie de monedes de 1 pesseta (plata de 5 gr.) destinades a pagar
el sou de les tropes durant les Guerres Carlistas. Però no va anar fins
a 1868 quan es fixa com moneda de referència i única de curs *egalen
Espanya. Amb la Reina en l'exili, el govern provisional sorgit de
la revolució de 1868 i presidit per Francisco Serrano, duc de la Torre,
promulga el conegut com Decret Figuerola en reconeixement a Laureano
Figuerola, llavors ministre d'Hisenda, en el qual es detalla tan
important mesura econòmica.
El naixement de la pesseta pretén estrènyer llaços econòmics i polítics
amb la resta de països europeus, molt especialment amb França, Suïssa,
Itàlia i Bèlgica que tres anys abans havien creat la Unión Monetària
Llatina encapçalada per Napoleó III i el franc francès i a la qual
Espanya pretenia, si no adherir-se, sí apropar-se el més possible. Un
procés d'unitat monetària molt semblant al de l'euro i al que poc
després s'unirien països com Estats Units, Regne Unit i Alemanya que,
en el marc de la Conferència Monetària Internacional van proposar la
creació d'una "moneda universal". Un somni que mai es va fer
realitat.
UN POC D'ORDRE
Per altra banda, la pesseta ve a posar ordre en
un caos monetari, sense unitat de compte definit (encara que l'escut era
la moneda nacional des de la reforma de Salaverría de 1864) i en el
qual conviuen més de 90 monedes de curs legal entre peninsulars i
americanes, velles i noves, espanyoles i franceses: diners, doblones,
escuts, maravedíes, reals de vellón, lliures mallorquines i fins a
sesteros de l'època romana. Totes eren acceptades com mitjà de
pagament. Així que, amb una circulació de bitllets encara molt
escassa, el govern del general Serrà escomet una reacuñación de
monedes que tracta de posar fi a la seva sistemàtica exportació a França
on la plata era fosa per a la fabricació de napoleones i francs
francesos. En resum, el naixement de la pesseta assoleix els dos
objectius essencials de l'ideari liberal del ministre Figuerola:
unificar el mercat monetari nacional i facilitar l'intercanvi comercial
amb les economies europees, sobretot la francesa.
  
Però no va ser tan de pressa com es
pretenia. La pesseta encara va haver de conviure dos anys més no només
amb altres monedes sinó fins i tot amb pessetes de distint valor, com les
de 1864 i 1868, que tenien diferent contingut metàl·lic.
La reforma de 1868 estableix un patró bimetálico per a la circulació de
la pesseta amb encunyacions de 1, 2 i 5 pessetes en plata i de 10, 20, 50
i 100 pessetes en or, a més de fraccions de 20 i 50 cèntims de plata i
1, 2, 5 i 10 cèntims de bronze. Però de totes elles, les quals més èxit
van tenir van ser les de 5 i 10 cèntims, conegudes popularment com
"gossa noia" i "gossa grossa". Els sobrenoms
procedeixen de 1870 quan el grabador de la Casa de la Moneda Luis Plañiol
va tractar de dibuixar un lleó per a l'inrevés de la moneda de 10 cèntims
i li va sortir una mica més semblat a un gos. També van triomfar entre
el públic els 50 cèntims o 2 reals i la moneda de 5 pessetes que tots
van cridar "dur" fins a la seva desaparició en 2002 . El primer
paper moneda amb el valor facial expressat en pessetes es va emetre el 1
de juliol de 1874, coincidint amb la concessió al Banc d'Espanya del dret
en exclusivitat a emetre bitllets, fins a llavors compartit amb altres
bancs provincials.
I deu anys més tard, el 1 de juliol de 1884, es va posar en circulació
el primer bitllet amb espai reservat per a marca d'aigua.
DURS SEVILLANS
En 1876 es decideix que la plata,
que aflueix abundantment, sigui la moneda de curs legal forçós obligant
a la desaparició de l'or. Des de finals del segle XIX el preu de la plata
havia anat caient de tal manera que la pesseta va ser perdent valor, de
manera que les 5 pessetes de valor facial en plata van acabar valent només
2 pessetes amb el que per cada duro encunyat l'estat guanyava 3 pessetes.
I això va despertar la picardia de qui van veure l'oportunitat de donar
sortida a tant metall i guanyar diners de passada. És el cas dels
"duros sevillans", exactament iguals als de curs legal, amb 2
pessetes de plata en cada moneda de 5 però falsos en la pràctica. Pel
que sembla la seva encunyació va començar a Sevilla però la seva
fabricació i ús es va anar estenent de tal manera que el govern
d'Alfonso XIII va acabar per acceptar canviar-los per duros de curs legal
per a poder retirar-los de la circulació.
Com les monedes ja no valien l'equivalent al metall que duien, es va
generalitzar l'ús de bitllets, protegits per reserves d'or i plata, i
l'encunyació de monedes en metalls menys valuosos com el níquel. En 1925
s'encunyen gran quantitat de monedes de 25 cèntims en aquest metall que,
per semblar-se en grandària a la de 2 pessetes en plata, va ser perforada
en el centre. Un forat que es va respectar en altres monedes posteriors
com la de 50 cèntims de 1949 o la de 25 pessetes de 1992 que va circular
fins a l'arribada de l'euro en 2002.
LA GUERRA CIVIL. DOS BÀNDOLS,
DUES PESSETES
La contesa que en 1936 entaulen els partidaris del sistema establert, la
República, i els de l'exèrcit aixecat en armes contra ella, també es va
traslladar a l'àmbit de l'economia. El Banc d'Espanya es divideix en dos,
amb seu primer a Madrid i després a València, Castelló i Asp (Alacant)
per als republicans i a Burgos per als cridats nacionals. La pesseta va
seguir sent la moneda de curs legal per a ambdós però amb diferents
emissions. Cada bàndol negava la legitimitat de la pesseta del rival i
competia en l'exterior per fer de la seva la moneda oficial.
Mitjançant un Decret Llei, els alçats contra la República obliguen a
qui posseeixin bitllets anteriors a 1936 a posar-los un segell o a
ingressar-los en comptes corrents per a validar-los de cara al nou règim.
Els republicans al seu torn, estableixen amb altre Decret l'emissió de
certificats de plata de 5 i 10 pessetes en forma de bitllets que, lògicament,
no van ser acceptats en l'Espanya nacional.
 
I mentre els contendents obliguen a la pesseta a entrar en batalla, les
monedes comencen a escasejar en les ciutats. Els espanyols pensaven que,
fos qui anés el guanyador de la guerra, el metall de les monedes sempre
tindria el seu valor. Així van ser desapareixent successivament les
monedes de plata, les de coure i les de bronze. Aquestes últimes foses
per a fer munició.
 
Així que aquesta falta de xavalla
va dificultar les petites compres dels ciutadans de manera que empreses,
sindicats i ajuntaments, entre uns altres, es van llançar a l'emissió de
vals o monedes locals.
El propi Estat va arribar a posar en circulació discos de cartró amb un
segell de correus pegat. Va haver emissions de xecs, vals o bitllets a càrrec
del Consell d'Astúries i León, bancs i caixes d'estalvi del País Basc,
les autoritats de Santander, de Palència, de Burgos, d'Alacant, de
Menorca, d'Aragó, d'Andalusia però sobretot, els ajuntaments de
Catalunya, on va haver fins a 3.384 bitllets diferents.
La guerra acaba amb el triomf dels militars que tres anys abans s'havien
alçat contra la República i el govern del general Franc no pot donar
l'esquena als diners republicans de les zones que va conquistant si no vol
arriscar-se a una fallida financera que no es pot permetre. Així
estableix dos períodes de conversió de la pesseta republicana a la
nacional, que va suposar la afloración d'uns 3.000 milions de pessetes
republicanes a les arques del nou Estat.
EL TERME "PESSETA".
CATALUNYA O CASTELLA
La pesseta va venir a substituir a l'escut com unitat monetària
espanyola en 1868, com hem vist, però ja existia anteriorment com múltiple
del real i submúltiplo del propi escut. La paraula "pesseta"
era un terme d'ús comú entre els castellans i els defensors de l'origen
castellà del vocable creuen que procedeix de "pes", moneda que
circulava per les colònies d'Amèrica i Filipines, dependents de
Castella. I així ho entenen la majoria dels diccionaris de llengua
espanyola. El de la Real Acadèmia i el de María Moliner consideren que
"pesseta" és un derivat de "pes" i fins al Diccionari
Crític Etimològic Castellà i Hispànic del filòsof Joan Corominas nega
que es tracti d'un vocable català. Admet, això sí, una influència dels
sufixos catalans "ete" i "eta" que apareixen en molts
termes castellans de l'època.
Altres lingüistes, en canvi, descarten la procedència directa del pes
perquè, segons creuen, el seu diminutivo seria *pesito o pesita però no
pesseta, una degeneración del terme bastant improbable.
Crusafont i Balaguer asseguren que la paraula "peceta",
diminutivo de "peça" o peça era utilitzada en llengua catalana
des de molt antic i que va passar a ser pseudònim del real de 2 com valor
més petit entre els múltiples del real de plata. Les "pecetas"
carolinas encunyades a Barcelona pel archiduque Carlos d'Àustria,
pretendent a la Corona espanyola enfront de Felipe de Anjou de la Casa
Borbó, en la Guerra de Successió, van inundar bona part del territori
peninsular durant el segle XVIII ajudant a la propagació de terme
"pesseta". Terme que apareix en un document dels vencedors, els
partidaris de Felipe de Anjou, que va regnar amb el nom de Felipe V, en
l'any 1718 i en el Diccionari d'Autoritats de 1737. En ambdós casos com
la peça de 2 reals de plata, la quarta part del real de 8 o pes. Pràcticament
queden descartats l'origen del terme francès "piecette" (pièce:
peça o moneda) o de l'italià "pezzeta" (pezzo: peça).
UN CANVI D'IMATGE
La primera peça encunyada per
Figuerola tenia en l'anvers la figura d'una matrona estesa sobre la Península
Ibèrica, donada suport sobre els Pirineus, amb els peus en l'Estret prop
del Penyal de Gibraltar, amb una branca d'olivera en la mà com símbol de
pau i amb una corona mural en el cap. El disseny, inspirat en les monedes
encunyades per l'emperador romà Adriano, apareix també en les últimes
monedes de 100 pessetes.
En 1874 el govern concedeix el monopoli del control monetari al Banc
d'Espanya.
Al llarg de la seva història van
circular monedes de 1, 2, 2,5, 5, 10, 20, 25, 50, 100, 200, 500 i algunes
de 2.000 pessetes que, encara que de curs legal, es van emetre com peces
de col·lecció. I al llarg de la seva història va haver bitllets de 1,
2, 5, 10, 25, 50, 100, 200, 500, 1.000, 2.000, 5.000 i 10.000 pessetes.
El projecte d'Unió Econòmica i Monetària va facilitar la desaparició
de la pesseta, al costat de la resta de monedes de la denominada Zona
Euro, el 1 de març de l'any 2002. |