El fracàs de la
Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte
amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern
català. Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del
govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a
mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans,
la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva
funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències
no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir
una gran importància política: representava el primer reconeixement
per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de
Catalunya des del 1714.
 
Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch,
tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important
tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques,
ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre
iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals
introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així
mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la
indústria catalana.
La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions
culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la
cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes
institucions, es troben l'Institut d'Estudis
Catalans, la Biblioteca de
Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts,
l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del
Treball. Prat
va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir
un cos de funcionaris catalans.
Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va
ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar
la llengua catalana.
|