Priego de Còrdova (Espanya) 6 de juliol de 1877 -
Buenos Aires (Argentina) 18 de febrer de 1949 va ser el primer President
de la Segona República Espanyola.
Advocat, des de molt jove va militar en el Partit Liberal. Triat diputat
va guanyar ràpidament fama per les seves eloqüents intervencions en el
Congrés de Diputats arribant a ser ministre de Foment en 1917 i de la
Guerra en 1922, formant part dels governs de concentració presidits per
García Prieto. Va ser també representant d'Espanya en la Societat de
Nacions.
Decebut per l'acceptació, per part del rei
Alfonso XIII, del cop d'estat del general Primer de Rivera el 13 de
setembre de 1923, no va col·laborar amb el nou règim. Després de la
sortida del dictador en 1930 es va declarar republicà en un sonat míting
que va tenir lloc el 13 d'abril en el teatre Apol·lo de València. Va ser
un dels impulsors del denominat Pacte de Sant Sebastià. El fracàs del
pronunciament militar (Revolta de Jaca) d'aquest mateix any li va dur a la
presó, com membre del comitè revolucionari, de la qual va sortir després
de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931.
En aquests comicis, encara que globalment
van vèncer les candidatures monàrquiques, la victòria de les
republicanes en les capitals de província va accentuar la descomposició
que sofrien els monàrquics i l'abandó del poder per part del rei. Sense
esperar a les pròximes eleccions generals Alcalá-Zamora va presidir un
govern provisional revolucionari que va ocupar els ministeris el 14
d'abril i va proclamar la II República.
Confirmat en la presidència després de les eleccions de juny, va dimitir
a l'octubre de 1931, juntament amb Miguel Maura, ministre de la Governació,
a causa de la disconformitat d'ambdós, catòlics progressistes, amb la
redacció dels articles 24 i 26 de la nova Constitució, que consagraven
la separació Església-Estat i possibilitaven la dissolució de les
ordres religioses que es consideressin perilloses per a l'Estat. Encara
que van pesar altres raons personals, les adduïdes per a ambdues
dimissions van anar que aquests articles lesionaven els seus sentiments
religiosos així com els de l'electorat catòlic que els donava suport.
No obstant, el 10 de desembre de 1931 va ser triat President de la II República
Espanyola, per 362 vots dels 410 diputats presents (la Càmera estava
composta per 446 diputats). En aquest càrrec es va mantenir fins al 7
d'abril de 1936.
Les eleccions de novembre de 1933 van donar la victòria a la dreta, amb
la qual Alcalá-Zamora va mantenir una relació pèssima, amb constants
enfrontaments institucionals durant tot el bienni. El partit més votat va
ser la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDEIXI), però el
seu dirigent Jose María Gil Robles va cedir el poder a Alejandro Lerroux.
A l'octubre de 1934 Gil Robles va aconseguir dues carteres ministerials,
que va ampliar a cinc al març 1935 sense intentar obtenir la presidència
del govern. Quan al final es va decidir per ella, Alcalá-Zamora va
dissoldre les corts per a evitar-lo.
En 1936, en una decisió del Congrés
molt controvertida, es va considerar que la dissolució de les Corts
portada a terme el 7 de gener de 1936, va ser il·legal i va anar per això
destituït, a pesar que aquesta dissolució va ser la qual va possibilitar
la celebració d'eleccions i el triomf consegüent del Front Popular. La
seva decisió de dissoldre les Corts en 1933, ja li havia valgut una
actitud crítica per part de les esquerres, però ell, per la seva banda,
es va negar a posar el poder en mans de la CEDEIXI, ja que desconfiava
raonablement de l'esperit democràtic del partit de Gil Robles.
L'inici de la Guerra civil li va sorprendre en un viatge per Escandinàvia.
Va decidir no regressar a Espanya quan es va assabentar, segons compte en
les seves memòries, reescrites durant l'exili, que milicians del govern
del Front Popular havien entrat il·legalment en el seu domicili, robant-li
les seves pertinences, i saquejat així mateix la seva caixa de seguretat
en el bancCrèdit Lyonnais a Madrid, duent-se el manuscrit de les seves
memòries. Va fixar la seva residència a França on li va sorprendre la
Segona Guerra Mundial.
Després de múltiples penalitats, a causa de l'ocupació alemanya i a
l'actitud col·laboracionista del govern de Vichy, va sortir de França i
després d'un penós viatge de 441 dies amb vaixell va arribar A Argentina
al gener de 1942, on va viure dels seus llibres, articles i conferències.
No va voler tornar A Espanya durant el règim franquista encara que, pel
que sembla, se li va fer algun oferiment ja que un fill seu estava casat
amb una filla del general Queipo de Pla, un dels protagonistes de l'alçament.
El seu cadàver va ser portat a Espanya en 1979 |