(Gijón, Astúries, 1915 - Londres, 1980) Polític espanyol.

Aquest catedràtic de Dret Polític, va realitzar la seva carrera polític-administrativa sota el règim de Franco, adquirint protagonisme polític com secretari general del Moviment (1969-1974). El dictador li va encarregar igualment una responsabilitat important com preceptor del seu successor en la prefectura de l'Estat, el príncep Juan Carlos. Nomenat vicepresident del govern de Carrero Blanco, va assumir interinament la presidència arran de l'assassinat d'aquest (1973). La lluita pel poder que es va deslligar llavors entre les «famílies» del règim, agreujada per la perspectiva successòria que augurava l'avançada edat de Franco, es va saldar en contra de Fernández-Miranda, que va resultar apartat en benefici d'Arias Navarro (1974). Després de la mort del dictador i la coronación de Juan Carlos I (1975), Fernández-Miranda va col·laborar estretament amb el rei en la tasca d'impulsar una transició pacífica a la democràcia des de la legalitat del règim anterior. Per a això va ser nomenat president de les Corts orgàniques (seria el seu últim president, de 1975 a 1977); des d'aquell càrrec, que duia aparellada la presidència del Consell del Regne, va ajudar al rei a desembarassar-se del ultraconservador Àries i posar al capdavant del govern al jove i renovador Adolfo Suárez, qui hauria de dur a terme la reforma política. En reconeixement als serveis prestats, va ser nomenat duc de Fernández-Miranda i senador de designació real en les primeres Corts democràtiques (1977-1979).