|
|
| L'obstinació
del PSOE per deixar fora de la ponència a Tierno Galván, culpable de no
haver-se integrat, duu per una sèrie de raons tècniques a deixar fora
també als nacionalistes bascos. Aquesta absència es pagarà a un preu
molt car: el PNB no votarà la Constitució quedant fins al moment fora
del Pacte Constitucional. UCD no és un partit, sinó una coalició
electoral: els tres ponents tenen visions diferents de cada assumpte i
tenen a més que fer comptes amb les nombroses tendències que es couen en
la coalició. Peces Barba i Garrocha, són extremadament exigents en
les seves pretensions, i el primer arriba a retirar-se de la ponència per
a forçar concessions.
Els mediadors són els altres dos pares de la Constitució, Miquel Roca i, paradoxalment, Jordi Solé Tura del PCE, que sent com Carrillo la necessitat de deixar clar el seu sentit de la responsabilitat i la capacitat dels comunistes d'arribar a un consens. En aquest sentit és curiós pensar que són els socialistes els únics que voten en contra de la Monarquia parlamentària com forma d'Estat, sobretot si es pensa que en 1998 el PCE s'indigna enfront de l'existència d'un Rei i exigeix, ja solament, un viratg republicà. Sobre els nombrosos debats a propòsit del text definitiu abunden anècdotes, sent les relatives a les reunions secretes fins a altes hores de la matinada de Fernando Abril Martorell de UCD i Alfonso Guerra del PSOE les més nombroses. El motiu d'aquestes reunions és que el text definitiu està sent aprovat en la comissió per una majoria formada per UCD i AP, i això destorba molt a UCD i a la Corona que temen que es parli d'una Constitució reaccionària i que en el pròxim programa electoral del PSOE figuri la revisió constitucional. És per això que Adolfo Suárez relleva del càrrec de representant de la UCD davant la comissió al tímid Landelino Lavilla, el braç dret del qual és el ponent Herrero de Miñón, i imposa a Fernando Abril Martorell, un extrovertido animal polític. El text és aprovat el 31 d'octubre de 1978 en el Congrés per 325 vots a favor, 6 en contra (del diputat de EE i de diputats de AP) i 14 abstencions (entre les quals figuren les del PNB), en el Senat per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. El 6 de desembre de 1978 el poble espanyol aprova el text amb resultats preocupants: el 33% del cens s'absté i per això els síes (15,7 milions) signifiquen un 58% del cens total i els noes (1,4 milions) un 8%. La Constitució és finalment sancionada en el Congrés dels Diputats pel rei Juan Carlos I. La Constitució de 1978 és la primera que s'arriba a a Espanya per consens, un consens assajat en els Pactes de la Moncloa i trobat en poques altres situacions. A això se suma la seva llarga vigència, fet també aquest únic en la Història d'Espanya. |
