| La tradició escultòrica romana procedeix directament de
la cultura grega, encara que adaptada a l'estructura política i social
de l'antiga Roma. Les classes dominants romanes van utilitzar
l'escultura com una manifestació de la seva elevada posició social no
només en l'àmbit privat, adornant les seves viles, sinó també en el
públic, on l'escultura es va usar a manera de promoció política. Com
parteix integrant del món romà, Hispània no va quedar al marge
d'aquest corrent artístic. |
 |
| L'escultura romana es basa en dos materials: el marbre i
el bronze. Amb el pas dels segles, poques són les escultures en bronze
que jan sobreviscut, hagut de principalment a la reutilització d'aquest
material o a la corrosió provocada pel temps i la intempèrie.
L'escultura romana centra la seva atenció de forma preferent en el bust del personatge retratat, així com en les mans i avantbraços, de
manera que la resta del cos es construeix i adquireix freqüentment per
separat, sent cap i braços intercanviables. |
 |
Al
llarg del temps, aquesta tendència evoluciona per a passar a
models de mig cos, ja en el segle II. L'accentuació dels detalls
del rostre delata la influència etrusca de l'escultura romana, i
l'ús com figura que busca reflectir amb la major fidelitat
possible les característiques d'un difunt o avantpassat. En l'àmbit
públic, l'escultura juga un paper fonamental en la ornamentació
dels edificis públics, mostrant al poble les imatges dels
governants i, durant l'època imperial, enaltint la figura de
l'emperador. Bona mostra d'aquesta profusió d'escultures públiques
és la qual es dóna en els teatres, fòrums, termes, etc.
|
|
 |