Tornar-hi

        Calçades Romanes
Totes les calçades principals es van construir per a l'exèrcit, pel que moltes d'elles s'endinsaven més enllà del domini romà. Però al mateix temps, la construcció de calçades i la substitució de les velles senderes va millorar les comunicacions dintre de l'Imperi tant per a l'exèrcit com per al govern i, caminant el temps, també per al comerç i la població en general.

 

 

 

 

  

 

 

 

 

       1.- Statumen, 2.- Rudus, 3.- Nucleus, 4.- Summa     crusta, 5.- Miliario, 6.- Groma, 7.- Vierteaguas

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Les calçades romanes són particularment famoses per la rectitud del seu traçat, però no es deuen imaginar com línies pintades en un mapa. En primer lloc, els romans no disposaven ni de mapes fiables a escala ni de brúixoles, i els seus instruments de topografia eren molt menys exactes que els actuals, que depenen de lents òptiques. No obstant els oficials de l'exèrcit tenien un sentit especial per a captar la geografia de les zones en les quals es movien.

Les calçades seguien sempre rutes el més directes possibles, i corrien pràcticament en línia recta durant distàncies considerables
Les primeres calçades, que eren una mica així com muralles tombades sobre el sòl, es feien amb blocs de pedra el bastant grans com perquè romanguessin en el seu lloc pel seu propi pes. Quant a les calçades posteriors, les hi ha molt diverses, encara que de tant en tant es troben algunes molt semblants en punts molt diferents de l'Imperi.
El paviment, o la Summa Crusta , havia de ser alhora dur i uniforme; la duresa depenia de la qualitat de la pedra utilitzada, la uniformitat de l'habilitat dels constructors. En algunes calçades, com per exemple en la Via Appia, la superfície estava formada per lloses bé polides i col·locades curosament sobre un nucli de sorra i calç.

Aquestes grans lloses no eren com les llambordes que utilitzem nosaltres per a pavimentar sinó que, igual que les pedres exteriors de les muralles romanes, tenien una forma punxeguda per baix, perquè s'agarressin amb més fermesa al nucli. No obstant això, era més freqüent que la superfície estigués composta de grava que es piconava amb pedres molt grans o amb troncs de fusta llençats per homes o animals i que es feien rodar sobre la calçada per a aconseguir una superfície compacta i uniforme.
La curvatura de la calçada servia com primera defensa contra l'aigua, i l'excel·lent pavimentat de la superfície no deixava cap esquerda per on es filtrés la pluja, a més de proporcionar la uniformitat necessària per a circular per ella. La superfície de les calçades de grava estava feta necessàriament amb una barreja especial de materials fins i gruixuts perquè formessin una capa dura a l'estrènyer-los. La indicació de les distàncies era molt variable, ja que podia referir-se a l'encreuament amb altra via. Quan es tractava de la proximitat d'una ciutat, les milles es contaven des de les últimes cases que la limitaven. Finalment, les xifres podien indicar la distància de la frontera més pròxima. De vegades, aquestes indicacions es multiplicaven sobre la fita, per a referir-se a diverses ciutats o vies adjacents.
La milla romana amidava 1.481 metres i constava de 1.000 passos de 1,48 metres, però els romans conservaven de vegades les mesures locals, com la llegua gal·la de 2.222 metres; en tal cas, la fita es denominava legari.

Tornar-hi