| Cayo Julio César pertanyia a una família de les més nobles i antigues de Roma, era nebot de Mario i estava emparentat també amb Cinna. Durant el període silà va participar en els exèrcits romans que combatien a Àsia Menor i no va tornar a Roma fins que Sila va morir. El 76 a. de C. va anar a la illa de Rodas per a estudiar oratòria i certament, en el futur, només Ciceró el superaria en aquest art. Poc després, va prestar serveis en l'exèrcit que combatia contra Mitrídates i, a la seva volta a Roma, va començar a delinear la seva trajectòria política. César, sens dubte el polític més consistent de la República. La seva política tenia una dimensió molt superior i contemplava l'aplicació d'un programa de reformes que transformarien el govern i reorganitzarien l'Estat romà. El seu programa polític serà continuat després de la seva mort per August. No pot considerar-se que la seva imatge de popular fos només el resultat d'una publicitat que ell hauria desenvolupat en el seu propi profit. César es va mostrar ferm en les seves conviccions polítiques, igual que en les seves amistats i mai va oblidar els seus vincles amb els populars. Ja en època de Sila s'havia negat a la petició d'aquest de divorciar-se de Cornelia, per ser filla de Cinna. En el 65 a. de C., sent edil, va fer reposar l'estàtua i els trofeus de Mario en el Capitoli i, en el 64 a. de C., va aprovar la persecució dels agents de Sila. Com edil, va patrocinar enormes jocs i va dilapidar la riquesa que havia heretat amb el poble, arribant a tenir una gran popularitat. Posteriorment, va ser designat Pontifex Maximus, cap de la religió de l'Estat, el que implicava un gran coneixement de la teologia de la religió romana. La seva posició respecte a Pompeyo havia estat sempre diferent: havia donat suport les disposicions que asseguraven a Pompeyo els seus amplis poders i, durant la conspiració de Catilina, va deixar clara la seva disposició a cridar a Pompeyo perquè aquest plantés cara als rebels. No obstant això, la seva carrera es va desenvolupar amb total independència, si exceptuem els vincles que li unien amb Craso i que es traduïen en deutes elevadíssims amb ell. Però Craso no hagués estat un hàbil financer si no hagués sabut en qui estava dipositant els seus diners: l'atractiu que César exercia en el poble i el seu talent polític sens dubte li proporcionaven a Craso una alta rendibilitat. Quan en el 60 a. de C. va tornar de Hispània, va sol·licitar un triomf, però el Senat, a instàncies de Catón, l'hi va denegar. César llavors va prendre la decisió de presentar-se al consulat per al 59. Probablement va ser llavors quan es va concertar l'acord privat entre César, Pompeyo i Craso, víctimes també de la intransigència de Catón. Aquest pacte implicava la reconciliació de Pompeyo i Craso, el qual s'havia dedicat, des del desembarcament a Itàlia d'aquell, a obstaculitzar tots els seus projectes. Les arts diplomàtiques de César ho van assolir. César va resultar triat cònsol al costat de M. Bíbulo, casat amb una filla de Catón. El rebuig de Catón cap a César li va dur a una maniobra política absurda: va assolir que el Senat li assignés com competència consular durant aquell any la tasca de netejar els boscos i canyades d'Itàlia, on, suposava Catón, podien quedar restes de bandes de Espartaco o Catilina. |