Tornar

Acabada la pacificació de les Gàlies, César va sol·licitar (estant encara en les Gàlies) el benefici de poder optar al consulat en absència per a l'any següent, el 49 a. de C., i conservar la província de la Gàl·lia Cisalpina fins a finals del mateix any. El dret o no a la candidatura in absentia és encara objecte de controvèrsies històriques i podar1 fins i tot acceptar que la negativa de Catón que es presentés la seva candidatura en aquestes condicions s'atenia a la legalitat. Però el desafiament era evident, ja que en diverses ocasions s'havia acceptat aquesta pràctica i a més els tribuns havien emès una llei -desatesa- que permetia la candidatura de César en absència. La seva segona petició va ser també desatesa i el cònsol del 50 li va ordenar que deposés immediatament el seu poder i tornés a Itàlia en una data arbitrària, al novembre. Si es negava a fer lliurament del seu comandament se li declararia enemic públic. Les intencions del Senat respecte a César eren evidents: es tractava de posar fi a la seva vida real o política, de col·locar-lo en la tesitura de triar entre la guerra civil o el retorn a Roma sense dilació. En el primer cas, la confiança dels nobles que Pompeyo acabaria amb ell, era absoluta. Pompeyo mateix havia assegurat al Senat que, encara que les legions que se li havien assignat a ell estiguessin en Hispània (ja que era encara governador de Hispània, encara que la governés a través dels seus llegats, Afranio i Petreyo) no havia neda que témer de César: "Amb només un cop de taló que doni en el sòl d'Itàlia -va dir- totes les legions s'alçaran en suport nostre". En el segon cas, a César li constava que suposaria una mort política a l'estil de la soferta per Gabinio, Lúculo i punts altres. Se li jutjaria per un motiu o altre i se li declararia culpable de l'acusació, qualsevol que aquesta anés: malversació de fons, violació de tractats senatorials amb pobles gals... Ja en el 51 a. de C., el cònsol M. Claudio Marcelo s'havia oposat a la colonització de César en la Gàl·lia Transpadana - on havia fundat entre altres colònies Novocomo, l'actual Com- negant als colons el dret de ciutadania. En el 49 a. de C., César ser substituït en el consulat pel seu pitjor enemic, L. Domicio Ahenobarbo. César va fer el possible per evitar la guerra civil. Intentar negociar amb Pompeyo i va recórrer a ofertes conciliadores, reforçades per la mediació o el veto a determinades propostes contra Cèsar, de tribuns amics com C. Escribonio Curión, Q. Casio Longino o Marco Antonio. Va retornar a Pompeyo uneixi de les legions que es trobaven sota el seu comandament i va lliurar altra com contribució a la guerra contra els parts. Al començament del 49 a. de C. César va proposar un ultimàtum al Senat: que ell mateix i Pompeyo deposessin els seus imperia, els seus poders, en canvi de garanties que els permetessin renovar la seva candidatura al consulat. El ultimàtum ser rebutjat i el Senat va elaborar una consult al Senat pel qual va declarar hostis, a César, enemic públic. Però els càlculs dels enemics senatorials de César havien estat erronis. César havia estat fidel a la seva imatge de popular, però contava no només amb el suport del poble, sinó d'una gran part del Senat. En paraules de Syme, només una minoria temerària i partidista falsejava els veritables desitjos d'una majoria del Senat. Molt aviat van comprovar que les oligarquies de les diverses ciutats d'Itàlia ni s'aixecaven contra l'invasor ni es prestaven a defensar l'autoritat del Senat. El propi Pompeyo va comprovar que les legions imaginades no acudien a la seva cridada i ni tan sols en el Piceno, on tenia grans clienteles, poder constituir un exèrcit personal. Per contra, aquests es van passar a l'enemic. Aquesta situació, juntament amb la velocitat i l'organització de César, va decidir que la guerra es lliurés en altres escenaris: Espanya, Àfrica i Grècia principalment, encara que ser reclutades també tropes en les províncies orientals.

Tornar