| Estat de
l'Antiguitat, sorgit de l'expansió de la ciutat de Roma i que va
arribar a abastar des de Gran Bretanya al desert del Sàhara i des de la
Península Ibèrica a l'Eufrates. Al principi, després de la seva
fundació (segons la tradició en 753 a. de C.) Roma va ser una
monarquia etrusca, més tard (509 a. de C.) va ser una república
llatina i en 27 a. de C. es va convertir en un imperi.
Imperi romà El vencedor ulterior de totes aquestes guerres civils, César Augusto, abolirà de facto la república i consolidarà un govern unipersonal i centralitzat de tot el territori, conegut com Imperi Romà. A partir d'aquest moment, l'estabilitat política de l'imperi quedarà lligada al caràcter dels emperadors que succeiran a Augusto, alternant-se els períodes de pau i prosperitat amb les èpoques de crisis. Augusto, que inagura la dinastia Julio-Claudia, representa el període de màxima esplendor de l'imperi. A aquesta dinastia, acabada en l'any 68 pel infausto Nerón li seguirà el període d'inestabilitat conegut com l'any dels quatre emperadors, on s'imposarà Vespasiano, que inagurará la dinastia Flavia, d'origen no patrici. Els seguiran de l'any 96 al 180 els cridats "cinc emperadors bons" (Nerva, Trajano, Adriano, Antonio Pío i Marco Aurelio), en la considerada "edat de plata" de l'Imperi. Septimio Sever comença el període de monarquia militar, i la fi de la seva estirp durà a la anarquía, un llarg període de lluites intestinas pel poder on els emperadors, nomenats per les seves legions, se succeïxen ininterrompudament.
|