|
SENAT ROMÀ
El
Senat romà fou una institució de l'antiga Roma
que va sorgir com a contrapès a la institució real.
El
Senat era un òrgan merament consultiu, però com emanació del poble, el
rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves
reunions se celebren en el Comitium en una sala anomenada Bule.
Els
primers senadors són els representants designats per cada gens. Tenen caràcter
vitalici. Com el nombre de gens és invariables (les successives
famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integra en alguna
de les gens existents) també és invariable el nombre de senadors.
Amb
la República el Senat va variar la seva composició. Inicialment estava
format per tres-cents membres de la noblesa (tots els senadors, llevat
d'algun cas excepcional eren Patricis), però després es van reservar
cent seixanta-quatre places als plebeus o nous admesos (Conscripti).
El nomenament dels Senadors corresponia des de l'inici de la República,
als Cònsols o Dictadors. Els
Senadors eren consuetudinàriament vitalicis, però el costum va derivo en
llei per als Patricis. Com el Senat representava a la noblesa patrícia
però hi havia membres plebeus, es va relegar a aquestos dins del Senat a
un paper secundari. Si algun s'oposava, en les revisions cuadrienales de
senadors que efectuaven els cònsols, eren o podien ser eliminats; a més
els plebeus que entraven al senat, no era en general per mèrits, sinó
per riquesa, i els seus interessos de classe eren coincidents amb els de
la noblesa patrícia.
Es
distingien entre els Senadors dos grups: els provinents de l'exercici de
magistratures; i els que no les havien desempenyat mai (Pedarii).
Al
Senat corresponia el ratificar totes les propostes importants polítiques
o administratives dels cònsols i altres magistrats que haguessin obtingut
el vot afirmatiu del Comicis Assemblearis corresponents. Quan l'acte havia de ser executat com a part
dels deures del magistrat no precisava ratificació senatorial. Encara que
al principi les decisions del Senat van ser llamadas Consulis senatus que sententia, més tard els dictàmens del Senat van deixar de
ser consultius i van adquirir força sent anomenats Senatus consultum i
Senatus sententia. El cònsol havia d'obeir al Senat, doncs en cas
contrari podia ser privat de fons, es podia nomenar un dictador, i altres
mesures que donaven preeminència al Senat sobre els alts magistrats.
Corresponia
al Senat decidir sobre els següents assumptes:
-Religiosos.
-Elecció
de magistrats extraordinaris.
-Resolució
de conflictes entre magistrats.
-Qüestions
de policia.
-Alguns
casos criminals que comportaven pena capital, quan l'acusat era perdonat,
o era commutada la seva sentència, o bé era alliberat.
-Qüestions
militars.
-Qüestions
financeres.
-Negociacions
amb Estats estrangers i firma de tractats després de la pau. El Senat
havia d'aprovar els canvis territorials pactats pels Cònsols o altres
magistrats amb l'enemic.
El
Senat era convocat per qualsevol dels magistrats que podien consultar-li (principalment
Dictadors, Cònsols, Prefectes de la ciutat, Pretors, Tribuns del poble i
després Tribuns amb potestat consular). El convocant presidia la reunió.
La
convocatòria es feia be públicament per pregons (praecones) o per
edictes, o bé per un avís a cada senador (era obligatori que tinguessin
residència a Roma). A vegades en una reunió es convocava la següent.
Els que no assistien sense causa (l'assistència era obligatòria) podien
ser sancionats amb multa. Les reunions es celebraven en edificis públics,
generalment en el Capitoli (Cúria Calabra), el Comitium (Cúria Hostilia després
Cúria Julia) o el Temple de Júpiter Capitoli. Els Senadors
permanecían asseguts i el president ocupava un lloc central sobre una
cadira elevada.
Les
reunions no podien coincidir amb la celebració de comicis i duraven de
sol a sol. Les votacions devien fer-se abans de l'ocàs. La sessió
s'obria amb uns sacrificis religiosos consultant els auspicis. Els
assumptes a tractar eren determinats per la presidència, però els
religiosos tenien preferència.
|