Alejandro Lerroux

Polític espanyol (La Rambla, Còrdova, 1864 - Madrid, 1949). Va militar des de jove en les files del republicanisme radical, com seguidor de Ruiz Zorrilla. Va practicar un estil periodístic demagògic i agressiu en les diverses publicacions que va dirigir (El País, El Progrés, L'Intransigent i El Radical). El seu discurs populista i anticlerical, així com la intervenció en diverses campanyes contra els governs de la Restauració, li van fer molt popular en els mitjans obrers de Barcelona, que van acabar constituint la base d'un electorat fidel. Va ser triat diputat per primera vegada en 1901; i de nou en 1903 i 1905, en les candidatures de la Unión Republicana que havia contribuït a formar juntament amb Nicolás Salmerón.

La defecció d'aquest cap a la coalició Solidaritat Catalana en 1906, va dur a Lerroux a separar-se, formant el Partit Republicà Radical (1908) i encapçalant la lluita contra el creixent nacionalisme català. Va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, primer per a escapar a la condemna dictada per un dels seus articles (1907) i més tard fugint de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). De tornada a Espanya, va acceptar entrar en la Conjunció Republicà-Socialista, amb la qual va tornar a ser triat diputat en 1910. Des de llavors es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols que li van allunyar del seu electorat barceloní, entre acusacions de corrupció (fins al punt que va haver de canviar de districte, presentant-se per Còrdova en 1914).

Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) el seu partit es va veure afeblit per l'escisió dels Radical-Socialistes de Marcelino Domingo (1929). No obstant, va continuar en la política activa, participant en el comitè revolucionari que va preparar el derrocament d'Alfonso XIII i la proclamació de la Segona República en 1931.

Sota el règim republicà va ocupar un paper polític de primera fila. Va formar part de la coalició d'esquerres que va sostenir les reformes del govern Azaña durant el primer bienni (1931-33), en el qual va participar personalment com ministre d'Estat (1931). Però va anar derivant cap a postures de dretes que li van apropar a l'oposició, passant en 1933-36 a formar part de la majoria conservadora que va accedir al poder; va ser tres vegades president del govern entre 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935). Després d'assenyalar-se en la repressió de l'intent de revolució obrera de 1934, va quedar de nou desacreditat davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo (un cas de corrupció lligat al negoci del joc), que va acabar per trencar la seva aliança amb la dreta i deteriorar fins i tot la seva posició dintre del partit. En les eleccions de 1936 ni tan sols va sortir triat diputat i, quan aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil (1936-39), va preferir posar-se fora de perill a Portugal. Va regressar a Espanya en 1947.