El terme "Expressionisme" es pot utilitzar en dos sentits:
- Tendència
d’alguns artistes, en qualsevol període de la Història, a
distorsionar i exagerar deliberadament les formes per tal de posar
èmfasi en els continguts
- Període determinat de la Història de l’art alemany
de principis del s. XX. En aquest sentit podem definir " l’Expressionisme
alemany" com un moviment que té el seu origen en el tractament
revolucionari del color i de la forma característics de Gauguin i
en la influència del pintor E. Munch a Alemanya.
Durant els anys anteriors a la
Primera Guerra Mundial sorgiren a Alemanya nombroses associacions
d’artistes que s’agrupaven per a exposar conjuntament i per
convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors.
A diferència del que passava a França, on l’activitat artística
es concentrava a París, a Alemanya foren les ciutats de províncies,
com Munic o Dresde, les més actives. Els grups més importants
foren:
"DIE BRÜCKE" (EL PONT), format l’any 1905 a
Dresde entorn d’Ernst Ludwig Kirchner (1883-1938), amb Erick Heckel
(1867-1956), Otto Mueller(1874-1930), Hans Schmidt-Rottluf i més
tard, Emil Nolde (1867-1956) i Pechstein. L’any 1910 el grup es
traslladà a Berlín.
Aquests pintors reaccionaren contra el refinament del modernisme i,
seguint la tendència de la Secessió de Munic, reivindicaven una
forma de pintar alliberadora i compromesa políticament. Pintaven de
manera tosca i grollera, emprant colors sense criteris de
versemblança:
el color era per a ells un atribut que conferia significat (l’àngel
blau, el dimoni vermell). Pintaven amb pinzellades gruixudes i
ràpides,
de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica. Traçaven
contorns molt angulosos, en part degut a la influència dels
procediments característics del gravat sobre fusta, que els pintors
del grup van recuperar com a tècnica de la tradició popular
alemanya. Pintaven motius sense cap
transcendència: el taller del pintor, sortides al camp i escenes de
bany en la Natura, escenes de prostíbul...
Fou un moviment paral·lel al francès, però amb unes connotacions
de revolta social més accentuades . La forma de pintar d’aquests
artistes respon a la creença que l’artista podia transmetre,
directament a través de l’art, els seus sentiments i les seves
emocions. Hi ha, en els expressionistes de Die Brücke, una "poètica
de la lletjor", una complaença en les distorsions i en la
degradació de la realitat que respon a la seva visió de la condició
humana: una societat degradada, pervertida i alienada des de la seva
fundació, la societat alemanya dels temps de l’imperi de Guillem
II.
La renúncia a les tècniques acadèmiques permetia una relació més
directa i espontània entre l’emoció de l’artista i la seva
plasmació plàstica. Aquest "alliberament" implicava també
una actitud de rebuig de les convencions socials i de les coaccions
de la civilització, per viure d’una manera més autèntica.
EL GRUP DE MUNIC: DER BLAUE REITER (EL GENET
BLAU)
L’any 1911 el pintor d’origen rus V. Kandinsky formà a Munic un
altre grup sorgit de l’escissió de La Nova Associació d’Artistes:
l’acompanyaven Franz Marc, August Macke, A. Jawlewsky ,Alfred
Kubin, i posteriorment Paul Klee.
Tenien molts punts en comú amb el grup "El Pont" però
eren menys agressius, menys "primitius" i més espirituals,
menys experimentalistes i més especulatius. Els interessaven més
els aspectes formals que els continguts de protesta.
Amb Kandinsky, negaven el fonament clàssic de l’art, la renovació
de l’art s’hauria de fonamentar en l’irracionalisme, en la
investigació del grafisme infantil i en la recerca d’un estat
primigeni de l’expressió plàstica que fos incontaminat i
innocent.
El grup convidà a exposar amb ells molts artistes estrangers, en
especial els que treballaven a París.
EL GRUP NEUE SACHLICHKEIT, NOVA OBJECTIVITAT, Berlín 1920- 1930
El grup "Nova Objectivitat" sorgí a Berlín després de
la Primera Guerra Mundial com a reacció contra l’espiritualisme i
les tendències abstractes de l’etapa anterior. Otto Dix, Georg
Grosz i Max Beckmann eren els components més destacats.
L’art ,segons ells, havia d’arrelar en les contradiccions de la
realitat, no es podia eludir la duresa i la crueltat que els horrors
de la guerra havien mostrat. Calia fer un art de contingut
revolucionari , que fos útil als homes.
Aquesta reacció té a veure amb l’esfondrament del l’Imperi
alemany i la caiguda de la dinastia dels Hohenzollern. La proclamació
de la República a Weimar oferia esperances de llibertat, però la
misèria i la desmoralització produïdes per la humiliació de la
derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial, la tensió pre-revolucionària
generada pel triomf de la Revolució Boltxevic a Rússia, i la
debilitat del govern republicà , creaven una situació difícil que
calia superar. Així sorgí un "realisme expressionista"
fortament marcat per la ideologia socialista, a mig camí entre la
crònica, el reportatge social o el documental de denúncia. |
