 |
|
|
Surrealisme |
|
Introducció |
| El moviment del surrealisme s’inicià l’any 1919 quan els poetes André
Breton i Phillipe Soupault començaren a publicar la revista "Littérature",
que es convertí en el focus de la nova avantguarda de París. S’hi
publicaren textos d’escriptura automàtica (*automatisme) i, l’any
1924, el Primer Manifest del Surrealisme. El Surrealisme no és pròpiament
un estil artístic sinó un moviment molt més ampli que adoptà formes
molt diverses. André Breton va definir el Surrealisme com un "automatisme
psíquic pur, per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per
escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament".
La inspiració bàsica de Breton procedia de les teories del metge vienès
Sigmund Freud. Les investigacions de Freud sobre l’existència d’un
nivell mental inconscient, dipositari del coneixement més profund de la
persona, i de la possibilitat d’accedir a aquest nivell mitjançant tècniques
com l’associació de paraules o la interpretació dels somnis, són la
base teòrica del surrealisme. Les obres més importants de Freud com
"La interpretació dels somnis" i "Psicopatologia de la
vida quotidiana" es van començar a publicar a França a partir dels
anys 20, però Breton ja havia tingut ocasió d’experimentar amb tècniques
derivades de les investigacions de Freud quan treballava d’auxiliar en
un hospital, durant la Primera Guerra Mundial. Tot i així, el gust estètic
de Sigmund Freud era molt tradicional: Freud mai no acceptà l’obra dels
artistes surrealistes, només li interessà una mica la pintura de
Salvador Dalí, que el visità a Londres durant la Segona Guerra Mundial. En pintura, el Surrealisme porta a utilitzar la imatge com a signe d’un món personal amagat que podem descobrir si aconseguim bloquejar el control racional de la ment. Els artistes surrealistes com André Masson (* automatisme), Max Ernst o Jean Arp, utilitzaven mètodes per produir imatges sense una planificació prèvia, i intentaven després "llegir" aquestes imatges per tal d’esbrinar què volien dir. La tècnica del "frottage", o del "grattage", de Max Ernst són un bon exemple d'aquest mètode. A partir dels anys trenta els autors del surrealisme produïren un tipus d’obra radicalment nova, que deriva en gran part del dadaisme: els objectes del surrealisme. Podien ser muntatges de l’artista, o peces industrials que l’artista sotmet a algun tipus de transformació, i obeïen sempre a la projecció del món intern i del desig: el resultat és sempre una peça problemàtica i intrigant, que és real i alhora incomprensible.
|