|
LA COLONITZACIÓ FOCEA |
|
| La Mediterrània occidental era ja freqüentada als segles
IX i VIII a.C. pels fenicis, els quals hi van ser atrets per l'abundància
de metalls, sobretot al sud de la península Ibèrica, on es trobava Tartessos, proverbial per les seves riqueses. A occident van fundar
diverses colònies: Gadir (Cadis), Màlaca (Málaga) i Cartago, des de la
qual l'any 654 a.C. sortiran els fundadors d'Ebussus (Eivissa). Des
d'aquestes bases el seu comerç abraçava un ampli radi d'acció, que
incloïa tota la costa mediterrània de la península Ibèrica. Més tard
l'actual Catalunya va ser, a més, visitada pels comerciats etruscos.
El geògraf grec Estrabó (XIV, 2, 10) aporta la dada que Roda (l'actual Roses) va ser la primera fundació dels grecs a Ibèria, anterior al 776 a.C., però, tot i que s'han trobat restes d'un establiment grec, han estat datades a partir del segle V a.C. Fins ara el jaciment amb més antiguitat datat arqueològicament és Empòrion, la fundació del qual s'inscriu en el moviment colonial que va dur a terme Focea, una ciutat grega de l'Àsia Menor que a partir de l'any 600 a.C. va emprendre l'expansió colonial més tardana i més occidental de la Grècia arcaica. Amb la fundació de Massàlia i Empòrion els foceus van colonitzar les costes de la Provença i de Catalunya i més tard fundaren Alàlia a Còrsega i Elea a la Itàlia meridional. L'economia de Focea i de les seves colònies es fonamentava en la pràctica de la emporía: els foceus actuaven d'intermediaris entre les civilitzacions mediterrànies i entre aquestes i els bàrbars, principalment de la península Ibèrica i de la Gàl·lia, amb una economia i una cultura menys desenvolupades. Massàlia, fundada cap al 600 a.C., esdevindria la principal colònia focea, sobretot pel comerç que es feia a través del Roine amb el centre i el nord d'Europa. |
 |