|
ORIGENS |
|
|
|
Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són
els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes del Apòstols. El
cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme,
immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van
ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van
establir després de la persecusió inicial a Judea. |
|
A l'imperi romà, durant el segle III es vivia una crisi enorme, amb guerres civils constants, invasions de pobles barbars, emperadors assessinats un rere l'altre, i a un poble que fou deixant de creure que ser romà era un privilegi, que va perdre l'orgull per pertànyer a aquest fantàstic Imperi d'August, Trajà, Adrià i tant altres homes amb talent. Al marc d'aquesta crisi, també els Déus van anar caient en desgràcia, es foren barrejant amb ídols orientals i d'altres religions de pobles veïns, que al marc de la total llibertat de culte romà feien creure la seva influència sobre un poble descregrut. Una d'aquestes religions, el cristianisme, anava augmentant mica en mica el seu caudal de seguidors, però no sense patir de vegades fortes persecucions, així com també edictes dels emperadors de torn que els obligaven a rendir culte als pagans. El cristianisme no acceptava altre Déu que no sigui el seu, per això no puc agrgar-se a les religions romanes, ja que las excloía a totes, de la mateixa manera que no feia judaisme. En 285 agafa el poder dioclecià, i allà es produeix una de les més sanginaries persecucions de l'història: l'emperador va poder veure el perill que representava per l'Imperi Romà tradicional la propagació d'una religió tan diferent en l'esperit a les religions clásiques. D'altra banda, després de la guerra civil que va envolicar per molts anys als tetrarques, amb les victòries de Constantine sobre Majencio, Maximiano i Licinio, el nou governant únic de Roma se'n va adonar del poder que podría representar la nova religió si es posava del seu costat, necessitat d'assentar el seu govern amb una sòlida base. Constantine no va ser cristià ni per un sol instant, i això es dedueix per les seves accions poc piadoses (va vèncer als seus enemics a sang i foc, executant a qui li pogués fer ombra, com per exemple va fer amb Licinio, i va assassinar al seu fill i la seva dona a sang freda) i pel fet que si bé els va donar als cristians llibertat de culte (Edicte de Milà, 313), mai va prohibir un sol Déu pagà, ni va perseguir als quals practicaven aquests cultes.No obstant això les seves intervencions en el Concili de Nicea, en 325, van anar d'imposar la unitat d'acció en el cristianisme, condemnar la heregia del arrianisme, perquè la religió fos forta i unida, i oficialitzar el cristianisme que a partir d'allí usaria tota l'estructura de l'estat romà i acompanyaria a l'emperador sempre en les seves decisions. Constantine va fer del cristianisme un instrument de poder en el qual s'anirien donant suport cada vegada més als emperadors romans, seguint el seu exemple.Després del breu parèntesi de "Juliano el Apóstata" (361-363), que restaurés el paganisme i perseguís als cristians, però per poc temps, ja que va morir en campanya contra els perses, el cristianisme es veurà encara més enfortit que abans.El 27 de Febrer de 380, l'emperador Teodosi pronuncia un edicte que declara al cristianisme religió oficial de l'Imperi, amb la qual cosa tenim la veritable data en la qual s'imposa aquesta nova religió.
|
|
