|
|
|
El novembre de 1975, Juan
Carlos I va iniciar el seu regnat com cap d'Estat i successor del
general Franco. El Rei va donar suport a aquest
canvi perquè disposava del poder efectiu de l'Exèrcit. I perquè entre
els principals protagonistes socials estava el consens, acceptat tant pels
polítics del règim, que van plantejar la reforma, i pels quals es
trobaven fora del sistema, que van renunciar a la "ruptura". La
societat espanyola, també estava a favor d'un canvi progressiu a millor. L'inici del canvi va anar
dirigit per Torcuato Fernández-Miranda,
que en 1969 va dir a Juan Carlos que es podria canviar el sistema de la
llei. Al juliol de 1976, el Rei va demanar la dimissió al president del
govern, Carlos Arias Navarro. Fernández-Miranda va maniobrar
perquè en les propostes del Consell del Regne figurés l'elegit per Juan
Carlos I, Adolfo Suárez, que va acceptar pilotar la Transició.
Es van preparar una Llei de
Reforma Política, amb la qual, els participants de l'esquerra, no hi estaven
d'acord. Les Corts franquistes l'aprovaven. La Llei permetia tots
els partits polítics i la llibertat sindical. també va permetre la l'acollida del Partit Comunista
d'Espanya (PCE) amb els seu líder Santiago Carrillo. En
les primeres eleccions democràtiques de la Democràcia va triomfar la Unió de Centre Democràtic (UCD), una agrupació promoguda pel propi
Adolfo Suárez. El nou govern va decretar l'amnistia, va entaular relacions amb
els països de l'Est europeu, va restablir la Generalitat de Catalunya i
la legitimitat del govern basc (formació del Consell General Basc). Regressaven Jesús
Maria de Leizaola (1979) i Josep
Tarradellas (1977), representants dels poders autònoms en l'exili
basc i català, respectivament. Les noves Corts, presidides per la
destacada comunista Dolores Ibárruri,
es van declarar Constituents.
|